La fortaleza és un treball honest, destil·lat, senzill i alhora calidoscopic, és un treball de text i de paraula depurat. T’immobilitza i et regira al mateix temps. Lucía Carballal, escriu amb una gran intel·ligència. A partir del diàleg amb El castell de Lindabridis (també programat en el Teatre de la Comèdia), es planteja quin és aquest pont que podem tendir, si és necessari fer-ho, la relació amb el pare, i amb el món diví del vers que busca aquesta forma elevada d’estar en la vida. Lluïa, en el seu text, capa sobre capa, ens mostra que el personal és polític, però d’una forma suau, sincera, i implícita en la posada en escena i en l’aparició d’actrius que es relleven en el teatre i en la vida. La relació entre el terrenal, la vida quotidiana, la nostra manera de parlar en prosa i el diví, l’elitista de la cultura, la rima i la mètrica. És un exercici de descobriment com a espectadora en aquest viatge entre dos mons amb totes les seves dicotomies i les paradoxes que això tanca. L’escenografia és com la seva posada en escena: aparentment mínima, senzilla, però contenidora de tots els temes i preguntes que l’obra obre. La interpretació és sublim amb unes actrius que són titanes de l’escena i del teatre clàssic, creadores de sentit en cada vers de Calderón, obren mons i evoquen tota relació entre dos llocs. Habiten aquests llimbs d’espera i enyorança per un pare. Elles, amb la seva pròpia presència també tanquen els dilemes de l’obra mateixa, en un domini i saviesa per la paraula i les taules i el relleu generacional. La fortalesa és un lloc al qual acudir per a refugiar-nos, tornar a sentir el teatre i totes les preguntes que ens ha de fer.
29/02/2024_Teatro de la Comedia (Madrid)