Tot el que necessites per anar al teatre

La dansa de la venjança: Paraules punyents, ferides sagnants

La dansa de la venjança
19/02/2019

“Què és millor, viure amb una persona depressiva o amb una de tòxica?” Aquesta és una de les sentències que en Roger (Pablo Derqui) proclama durant la dansa dialèctica d’aquesta producció.

Dues persones amb un fill, divorciades, es retroben quan ella va a recollir les últimes coses que li queden a la casa en comú. Ella, la Clàudia (Laia Marull), esperava que ell no hi fos, però com a bon estratega, en Roger s’ha organitzat per ser-hi. El que en principi sembla una conversa cordial, entre dos divorciats que volen el millor pel seu fill, acaba sent, molt aviat, una batalla de retrets, insults, males paraules i violència. Els mots escollits acuradament per un i altre busquen el punt més feble, el lloc precís de la vulnerabilitat de l’altre, per fer-se mal, tant com sigui possible. L’objectiu és desequilibrar i fer caure a l’adversari.

La posada en escena és clàssica, una estança de la casa, un lloc familiar pels dos, però que s’ha convertit en un paratge hostil. La música és una gran aliada en aquesta producció. Significa moltes coses pels personatges, evoquen a la parella moments i records dolorosos.

Pablo Derqui i Laia Marull donen vida als dos ballarins d’aquesta dansa. Ell ja ens té acostumats a afrontar papers obscurs i dramàtics. En aquesta ocasió, la realitat del personatge evoluciona a partir d’una contenció dels seus sentiments cap a una explosió de rancúnia i maldat transformada en paraules feridores i moments violents. Un personatge que, segur d’ell mateix al principi, es va desfent amb el pas de la trama. En la mesura que es va transformant, la contenció desapareix per deixar pas a la brutalitat que, si en un principi només és verbal, acaba transformant-se en gestos i actituds corporals. Un treball evolutiu que Derqui va desgranant a poc a poc amb la mestratge que el caracteritza.

Marull, molt avesada als papers de víctima, comença com a tal a l’inici del text, apocada, diminuta, fràgil. A mesura que el personatge evoluciona, trenca aquest posat i descobreix una cara desconeguda de l’actriu que no estem gaire acostumats a veure, forta, atrevida i sense por a defensar-se.

La batalla, la dansa, entre els dos personatges resulta incòmoda als ulls dels espectadors moltes vegades i, de fet, aquesta és la voluntat de l’obra, provocar una reflexió de qui som, com ens comportem i, sobretot, com utilitzem les paraules.

← Tornar a La dansa de la venjança