Una parella. Una dona. Un home. Un fill. Una relació acabada. La parella es troba contenta d’haver arreglat bé la separació. A partir d’aquest moment van sorgint les paraules en forma de records, de retrets, de ràbies, de culpes, d’odis que s’han anat teixint al llarg de la seva vida en comú i que no s’havien dit mai.
Podria ser una història que ens resulta familiar. Ell, triomfador que valora molt la seva vida professional i intenta trencar els lligams que l’impedeixen aconseguir més èxits. Ella, espantada, sotmesa, que vol tenir un fill i el té però se sent sola i s’allunya encara més de l’home que estima. Aquest podria ser el resum d’aquesta impactant obra de Jordi Casanovas i molt ben dirigida per Pere Riera. Fins aquí podria ser una història fins i tot vulgar però en aquesta obra no hi ha res de vulgaritat, ni la trama, ni la forma d’expressar-se, ni la complexitat de la relació, ni la manera de viure la mateixa situació. L’espectador se sent atrapat en una discussió sens fi en la que es van descobrint els fets i misteris d’una relació. El relat continuat de mentides, d’enganys i de venjances els va allunyant cada cop més, els empresona i destrueix. És una obra amb un ritme ràpid, trepidant, amb uns llargs silencis que augmenten encara més la força dramàtica. L’obra atrapa en sí mateixa sense que se’ns endugui cap dels dos personatges al seu terreny. Tots dos són vulnerables, tots dos inspiren simpatia i commiseració.
Casanovas ha sabut presentar-la sense maniqueismes, ni eufemismes, ni metàfores. És una discussió equilibrada que no et permet prendre partit ni tan sols a favor del representant del teu gènere. Al sortir vaig sentir una senyora que deia: “és que ella també, déu n’hi do!!” Crec que li sabia greu que no li haguessin permès posar-se de la banda femenina.
Pablo Derqui i Laia Marull són un bon reclam i amb raó. Sobrepassen totes les expectatives que teníem posades en ells. Aconsegueixen cada un per separat i els dos a l’hora una meravellosa interpretació embolcallats d’una escenografia senzilla però real en la que es poden repenjar contínuament per fer l’obra més dinàmica, si això fos possible.
El públic emocionat aplaudia dempeus.