La gent que va sovint al teatre, i fins i tot la que va esporàdicament, viu un moment únic quan seu en una butaca i mira un espectacle. Aquesta experiència compartida amb la resta del públic no es tornaria a repetir, encara que l’endemà s’anés a veure la mateixa obra al mateix espai. Aquesta és una de les principals grandeses de les arts escèniques, que són vives i mai es podrà repetir ni el mateix ni allò que provoca.
La Cubana busca la màxima de “viure el moment” en el seu darrer espectacle, que és un clar homenatge al teatre amateur i a la història dels espectacles del Paral·lel de Barcelona. El fil conductor és la preparació de l’obra anual que porta a terme una companyia teatral en un centre parroquial -on el públic són els veïns que es passen a veure què fan- i, entre escena i escena, es van succeint números musicals que volen ser un recordatori de tota l’activitat cultural de revistes i actuacions que es podien veure a la ciutat a finals dels 50.
Molt propera i enganyosament casolana, aquesta producció és una mostra clara que la companyia sap quin és el seu objectiu: divertir i fer feliç al seu públic. Textos ràpids i còmics que ajuden a mostrar una època difícil a Catalunya, que entre acudit i picada d’ullet hi ha alguna crítica al passat i també alguna advertència al present. Increïble desplegament dins i fora de l’escenari, i és que el repartiment és d’una altra galàxia. La seva entrega i dedicació, la seva passió i manera de veure els seus personatges arrenquen riures cada dos per tres, i fan passar una molt bona estona a tot el pati de butaques.
La música en directe és una meravella i també un al·licient que eleva l’obra a un altre estament, amb pocs instruments aconsegueixen crear un món musical popular compartit des del primer moment.
És cert, això sí, que l’estructura que navega entre assaig de l’obra i espectacles del Paral·lel arriba un punt en què es fa repetitiva i l’espectadora ja sap com anirà tot fins al final, però això no impedeix que es gaudeixi igualment del desplegament per portar a l’escenari produccions que poden caure en l’oblit i són història del teatre.
Primera vegada veient a La Cubana i sembla ser que no serà l’última.