El darrer muntatge de La Cubana és un homenatge a la història del teatre popular i, alhora, una celebració de la pròpia trajectòria de la companyia. En aquesta nova aventura, el grup recupera una comèdia d’embolics de Rafael Anglada —un autor molt present en els escenaris amateurs de la segona meitat del segle XX— i la converteix en un espectacle ple de música, humor i picardia. El resultat és fidel a l’estil característic de La Cubana: una barreja de desvergonyiment i tendresa que connecta amb el públic des del primer minut.
La companyia, fundada l’any 1980 a Sitges sota la direcció de Jordi Milán, ha estat sempre una rara avis del panorama teatral català. El seu segell s’ha basat en el joc amb les convencions teatrals, en l’apropament constant a l’espectador i en un ús de l’humor que combina la ironia amb la quotidianitat. Des d’aquelles primeres accions teatrals al carrer fins a grans produccions com Cómeme el coco, negro, Cegada de amor o Campanades de boda, La Cubana ha mantingut un esperit col·lectiu i festiu que ha convertit cadascun dels seus espectacles en una experiència compartida.
En aquesta ocasió, l’elecció d’un text arrelat al teatre d’aficionats té una càrrega simbòlica evident. Molts dels integrants de La Cubana, com tants altres actors i actrius professionals, van iniciar-se en grups amateurs. Revisitar aquest material és, per tant, una manera de reconèixer les arrels i reivindicar un tipus de teatre que sovint ha quedat a l’ombra del professional. Però La Cubana no es limita a fer arqueologia: agafa la peça i la transforma en un musical a la seva manera, amb cançons que amplifiquen les emocions i un ritme que combina la comèdia clàssica d’embolics amb la sorpresa constant.
És també, i alhora, un homenatge al teatre de varietats i de revista del segle passat a casa nostra, vigent en la memòria de diverses generacions i que ha marcat, d’alguna manera, el caràcter d’una ciutat que havia bategat al ritme del Paral·lel i el music-hall durant l’època més dura del franquisme, i que havia sabut resistir la censura amb humor i picardia.
L’escenografia juga amb la idea de l’artifici i la il·lusió, com si fos una gran joguina que es desplega davant dels ulls de l’espectador. Els colors vius, els canvis ràpids de decorat i els efectes inesperats creen un univers visual que recorda l’alegria dels musicals antics, però amb un pols contemporani. El vestuari i el maquillatge contribueixen a potenciar el caràcter caricaturesc dels personatges, que es mouen entre l’exageració i la complicitat directa amb el públic.
El repartiment, format per actors i actrius habituals de la companyia i per noves incorporacions, mostra una gran cohesió. Tots ells comparteixen un mateix sentit del ritme i de la comicitat, indispensable per sostenir un espectacle coral on l’humor neix sovint de la sincronització i del joc col·lectiu. Les escenes musicals destaquen per l’energia i la frescor, sense caure en la sofisticació excessiva: la seva funció és fer participar, contagiar entusiasme i mantenir el públic atent i actiu.
Un dels trets que més defineix L’amor venia amb taxi és la capacitat de La Cubana per implicar l’espectador. Trencar la quarta paret, jugar amb l’espontaneïtat, convidar el públic a formar part de la broma. Tot això, lluny de ser un recurs anecdòtic, és l’essència del seu teatre. Aquí torna a ser present, i aconsegueix que la sala s’ompli de rialles compartides i d’una sensació de festa col·lectiva que va més enllà de la trama.
De vegades, entre tanta bogeria, l’argument es dilueix sota el pes del desplegament musical i hi ha escenes que es podrien retallar sense perdre força. Però aquestes petites irregularitats no treuen valor a l’experiència global, que és la d’una companyia que continua fidel a si mateixa i alhora sap reinventar-se.
L’amor venia amb taxi és un espectacle que diverteix i emociona, que ret homenatge al teatre amateur i alhora celebra quaranta-cinc anys de trajectòria cubana. És un recordatori que el teatre pot ser una festa popular, un lloc on tothom té cabuda i on l’humor serveix per sobreposar-se sovint al pes de les adversitats.