Per entendre el teatre català actual no hauríem de perdre mai de vista tot el teixit associatiu i amateur que va començar a formar-se a principis del Segle XX. La multitud de companyies i entitats teatrals –moltes vegades vinculades a parròquies, ateneus o associacions corals o d’àmbit musical- és el matalàs sobre el que ha descansat tot el que ha vingut després, tant a nivell d’actors, directors, autors… com també de públic. I durant moltes dècades, especialment les del franquisme, es va gestar un teatre molt particular en el que la censura i la religió imperant ho encotillaven tot. Aquí proliferen les obres “de tresillo”, les comèdies d’embolics i tot un teatre aburgesat i acomodatici que feia les delícies del públic. Un teatre aparentment innocent que en realitat constituïa uns dels pocs reductes on escoltar cultura en català.
La Cubana sap molt bé que aquests van ser el seus orígens a Sitges, i és per això que ara ha volgut fer un homenatge sentit i realment emotiu. Un homenatge que ens ensenya tant les llums com les ombres però que està fet amb la sensibilitat que sempre acompanya els muntatges ideats per Jordi Milán. Però no contents amb això també estenen l’homenatge al teatre que es feia al Paral·lel a finals dels cinquanta, a tots els grans noms del món de l’espectacle en aquell moment i també al Teatre Romea, seu del teatre català més nostrat… Un autèntic festival de nostàlgia que encara que estigui disfressat de musical no amaga el seu veritable objectiu: mostrar l’amor pel teatre i tot el que ha representat per a moltes generacions.
Com en tots els espectacles de la companyia, més és més… i també millor. No s’escatima en recursos escenogràfics (els decorats de paper dels Germans Salvador són una autèntica troballa), ni en vestuari, ni en recursos tècnics, ni en personal (15 intèrprets en escena, més sis músics). La part musical la componen tres o quatre peces originals de Xavier Mestres i Joan Vives (la Cançó del Tresillo és un dels plats forts de la peça), més un reguitzell de temes originals de les revistes, comèdies musicals i espectacles del Paral·lel. Fins i tot es recuperen temes de la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra, una de les més censurades en el seu moment i una de les poques que van ser escrites i cantades en català. O sigui, una delícia per als més nostàlgics però també per a tots aquells que vulguin bussejar en un passat gloriós, i a èpoques vilipendiat sense motiu.
Pel que fa a l’obra original de Rafael Anglada, L’amor venia amb taxi, podríem dir que és l’excusa i també el punt de partida de tot plegat. La història de l’Elenc Artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum és la història de centenars, o milers, de grups catalans que a finals dels cinquanta deurien passar pel mateix. La Cubana fa com sempre un retrat divertidíssim dels personatges, de les situacions i del context que ho envoltava tot (les aparicions del militar denoten un drama que no acaba mai d’esclatar però que està sempre latent). Un mosaic molt encertat, a l’alçada de les millors creacions del grup.