La desaparició del fill predilecte d’uns pares fa que emergeixin tots els fantasmes d’una família benestant, els conflictes de relació que existien entre ells i els problemes de cada un.
És un argument que ja s’ha fet altres vegades. Recordo la pel·lícula “Festen” de Vinterberg i Mogens Rukovd (1998) que va ser representada a casa nostra en forma de teatre al 2005 amb una adaptació de Bo Hansen. Allò era un verdader drama on al darrera del luxe, la riquesa i l’encant d’un família burgesa amb una relació impecable es cou una veritable tragèdia. Potser el que volia dir-nos Víctor Sánchez Rodríguez és precisament que no és una situació especial ni insòlita: una gelosia cap al germà perfecte, una necessitat de possessió de la mare, una manera de transmetre uns gustos i predileccions per part del pare. Tot és molt freqüent en les relacions familiars. El més original és la manera de presentar-ho la qual no és la més entenedora però manté la intriga malgrat els molts elements onírics, simbòlics i fins i tot extravagants.
Els somnis o al·lucinacions es succeeixen en diferents escenes hàbilment separades per l’escenògraf Max Gaenzel el qual amb molt pocs elements i canvis de llums fa moure els espais amb una gran facilitat. És l’escenografia la que enganxa i dona cos a unes situacions absurdes i fantasmagòriques i aconsegueix que t’atrapi des del primer moment ja que d’un espai gran se’n van fent 3 o quatre segons les escenes. Els sis actors i actrius (Antonio Escámez, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime) van desfilant de manera caòtica seguint les seves pròpies pors, angoixes i preocupacions.
Moments especialment bonics són la cançó “Te busco” de Victor Víctor ben cantada per Amparo Fernández. Tot i ser un personatge secundari destaca per la seva versatilitat fent papers molt diferents i amb diferents registres i graus de dificultat.
El tema era ambiciós i prometia però s’ha quedat a mig camí entre el drama i la fantasia