L’any 2002 Edward Albee no havia de demostrar res a ningú. Havia escrit alguns dels textos teatrals més memorables de la seva època (Qui té por de Virgínia Woolf?, Un delicat equilibri i Tres dones altes), l’havien premiat tres vegades amb el Pulitzer i s’havia guanyat el respecte de crítics, públic i companys de professió. I llavors va i estrena La cabra, un autèntic cop de puny a l’estómac que posa cames enlaire tot el que entenem com a moralment acceptable. Albee tenia 74 anys en aquell moment, tot i que el text sembli escrit per un autor novell que no té por de res i que vol escandalitzar o provocar als espectadors. Suposo que això és el que distingeix a un gran autor, la voluntat de voler provocar coses noves fins al final de la seva carrera…
A Catalunya ja vam tenir un interessant muntatge d’aquesta obra, el que ens va oferir Josep Maria Pou al Teatre Romea ara fa quinze anys. El van acompanyar Marta Angelat, Pau Roca i Blai Llopis, i el resultat va ser un èxit a tots nivells. Tenia por que aquesta nova versió apostés per la part còmica de la peça, que la té, i desvirtués el drama terrible que corre per sota com un riu subterrani… i putrefacte. És a dir, tenia por que es comercialitzés un text que tot i el seu aspecte conservador té un puntet d’underground. Finalment m’alegra dir que el muntatge no ha perdut la seva part provocativa i que ha apostat de valent per un treball interpretatiu en el que la ironia i el sarcasme apareixen en totes les seves formes. Emma Vilarasau i Jordi Bosch aposten a fons pel text i corren amb tots els riscos que això comporta. Ella assumeix el despit, la ironia i la venjança d’una forma gairebé lúdica, mentre que ell passa per diferents estats… però mantenint sempre aquest to de persona raonable i sensata que dona un contrapunt radical al seu personatge. Dos treballs realment admirables.
La direcció d’Iván Morales crec que ha estat força encertada i que ha donat pes a les batalles dialèctiques, construint en ocasions una mena de baralles quasi coreogràfiques. No m’ha agradat tant l’escenografia, funcional però poc creïble, ni tampoc algunes solucions d’il·luminació que no he acabat d’entendre. Sigui com sigui, estem davant d’un treball molt interessant i potencialment engrescador que la Covid no hauria de privar als espectadors.