Vaig descobrir André y Dorine ja fa deu anys, i vaig quedar absolutament rendit al mestratge, al virtuosisme i a l’exquisit treball emocional de la companyia basca Kulunka Teatroa. Amb el seu teatre de gest i de màscara han recorregut mig món i han guanyat diversos premis, tots molt merescuts. Concretament, Forever es va fer l’any passat amb dos premis Max i dos premis Talia. I tot això… sense pronunciar ni una paraula.
Si a André y Dorine es tractava el tema de la vellesa, i tangencialment el de l’Alzheimer, aquí es fa un retrat –o potser hauríem de dir una dissecció- d’una família formada per un pare, una mare i un nen amb diversitat funcional. Podem pensar a priori de que parlarà la peça, però un cop més la companyia ens sorprèn amb subtemes i decisions argumentals que van un pas més enllà. De fet, no m’esperava que l’obra tingués moments tant durs i difícils de veure, de la mateixa manera que tampoc vaig veure a venir un final tan incòmode… i tan coherent. Una autèntica escola per a narradors i un exemple de com es pot arribar a exprimir una situació fins arribar al màxim.
A part de totes les emocions que desperta Forever –algunes fins i tot enfrontades- cal ressenyar també el gegantí treball tècnic que hi ha al darrera. Que només tres persones puguin oferir l’espectacle que veiem dalt de l’escenari ja és tota una proesa. I és que al darrera de l’escenari giratori hi ha un treball de precisió, de coordinació i de concentració molt poc habitual. Sense cap mena de dubte, una genialitat que no us hauríeu de perdre.