El teatre de Jordi Sánchez sempre ha estat un teatre popular, on no hi falta un rerefons dramàtic o una certa reflexió sobre temes que en altres mans haurien derivat cap el drama. Des de Mareig o Fum, fum, fum fins a El eunuco, Sánchez ha navegat per un teatre aparentment costumista però amb un aire trencador i una vena humorística molt clara. Pertany a una generació d’autors (Sergi Pompermayer, Pep Anton Gómez o David Plana) que van apostar fort per un nou estil de comèdia i que mai van fer fàstics a la televisió, on van desenvolupar diverses sitcoms. El cas de la famosa Plats bruts va superar totes les expectatives i va marcar, potser amb escreix, un estil paròdic que de mica en mica es va anar allunyant de l’esperit original. És per aquest motiu que quan es va anunciar que es recuperaria Kràmpack -una obra de 1994- molts van pensar en retrobar-se amb l’estil dels últims treballs de Sánchez i Joel Joan, mentre que el que hi ha al darrera és una comèdia despreocupada, fresca i juganera.
És cert que el tema central -el descobriment d’una sexualitat inesperada- potser ha quedat un pèl desfasat, tot i que no es pot negar que segueix interessant a un públic nombrós i especialment jove. Com joves també són els actors que defensen aquesta nova versió. Els quatre –Àlex Ferré, Mikel Iglesias, Jaume Casals i Lídia Casanova– encaixen bé en els seus rolls, malgrat que tendeixen en molts casos cap a la imitació dels referents originals… En definitiva, una reposició que no decep, i que suposa el retorn d’un text clau en el teatre català recent. Tant de bo que en puguem recuperar uns quants més.