Kramig, escrita i dirigida per Marta Buchaca, és una comèdia sobre l’amor imperfecte i les expectatives que mai s’acaben de complir. Una història d’amor contemporani, fràgil i contradictòria, com totes.
Una parella improbable es troba en un moment clau. Ella és una romàntica desordenada, impuntual, intensa. Ell, un escèptic controlat, però ple de manies. Moltes manies i supersticions. I en aquest aparent caos sorgeix la idea d’un fill… Sí? No? Sí, però ara no…? Enmig d’aquest dubte permanent, pren protagonisme un peluix d’Ikea, un panda anomenat Kramig que serveix de mirall, d’excusa i de metàfora. De vegades, resulta més senzill parlar amb un peluix que amb la persona que tens al costat.
L’autora i directora, veu indiscutible de la dramatúrgia catalana actual, explora a través d’aquest text el costat més tendrament absurd de les relacions. Escriu el teatre des de la quotidianitat, però mai no es queda en la superfície. El seu estil combina una aparença lleugera i propera (diàlegs frescos, naturals, plens de ritme) amb una mirada molt clara sobre els conflictes emocionals i socials que travessen la nostra vida. Té una habilitat especial per parlar de temes seriosos sense renunciar a l’humor, sovint fent servir la comèdia com una porta d’entrada a qüestions com la pèrdua o la vulnerabilitat de les relacions. Litus, Només una vegada o Una família normal en són bons exemples. Les seves obres han estat representades a diferents països i ha rebut nombrosos premis
Quatre consideracions que, segons el meu parer, no permeten l’espectacle arribar a l’excel·lència (dins la seva petitesa, és clar). La primera: les referències a Ikea s’utilitzen d’una forma sincerament exagerada, i amb poc n’hi hagués hagut prou. Kramig, en anglès seria huggy, és a dir, que convida a ser abraçat de tan dolç. I això ja fa el fet. La segona: el xiclet de la relació desigual i els flashback s’estira en excés. Escenes amb el mateix patró a través de les que costa avançar. La tercera: a partir del ritme descrit, el gir de guió trenca la línia de l’obra d’una manera tan abrupta que o esclates a plors o te n’expulsa. Res, només una conversa prèvia, com tantes altres, ajuda a mastegar el drama. Si les tres primeres consideracions fan referència bàsicament al text, la quart incideix en l’escenografia, que com a apartament és massa senzilla i poc adient a la parella i com a espai pels records resulta infrautilitzat. Tot i les consideracions, el text i la posada en escena es gaudeixen molt, perquè l’Anna Moliner i en Biel Duran demostren una gran complicitat, i són capaços de fer riure i emocionar en una mateixa frase.
Kramig no dona respostes, però fa preguntes que tothom s’ha plantejat alguna vegada, en silenci. És una obra sobre l’amor que es despulla de mites, i que troba en la comèdia una manera honesta de parlar de la por, del compromís, i de la tendresa maldestra que ens manté units.
Una proposta senzilla en aparença, però d’una delicadesa molt precisa. Una peça feta per fer riure i, alhora, mirar-se als ulls.