El debut a la Sala Gran del Teatre Nacional d’un autor català contemporani sempre resulta una experiència emocionant, no només pel dramaturg en qüestió, sinó també pel públic català en general. O així hauria de ser. Potser molts espectadors associen encara a Guillem Clua amb la comèdia, a causa de l’èxit de Smiley i que no ha estrenat a Barcelona cap espectacle en els darrers quatre anys, sent l’últim 73 raons per deixar-te (una comèdia musical). Però, el cas és que Clua és un escriptor essencialment dramàtic i, potser per això, per la seva consagració, ha escollit ser-ho amb tota l’èpica possible. En aquest sentit, Justícia aconsegueix reunir moltes de les seves obsessions: l’amor, la família, el sexe i la religió, entre altres.
La proposta resulta un exercici ambiciós que busca fer un retrat de la identitat catalana al llarg dels darrers 70 anys i, en qüestions temàtiques, a aquesta fotografia no se li poden fer retrets. El problema, en tot cas, és que, malgrat les tres hores de durada (entreacte inclòs), la peça no té temps de profunditzar en alguns dels conflictes plantejats que, potencialment, tenien un recorregut molt més llarg. Amb la influència reconeguda d’Àngels a Amèrica i Agost, el muntatge troba un equilibri interessant entre el melodrama, el thriller i el drama romàntic que dota d’entitat un conjunt de records replets de melancolia.
Josep Maria Pou capitaneja amb presència i entrega aquest vaixell l’ambició del qual hauria de ser celebrada, més enllà de la imperfecció del seu resultat. Sobretot, perquè neix d’una valentia genuïna que és un benefici inqüestionable pel nostre teixit cultural. Quants autors s’han atrevit a mencionar ni que sigui de passada el cas de Banca Catalana? O a reivindicar la història local de la lluita dels moviments LGTBI? Podrà agradar més o menys a escala formal (probablement, la resolució final és precipitada i l’escenografia un pèl aparatosa), però no es pot negar que, en aquest cas, estem davant d’una obra tan necessària com les que veiem a vegades a les sales petites més combatives o les que sovint tant aplaudim quan es tracta d’autors estrangers.