Les obres com Johnny Chico són simplement necessàries.
Crec que podria acabar la meva recomanació només amb aquesta frase, bàsicament per no donar més pistes i que cada persona que la vegi la gaudeixi i s’emocioni a la seva manera. Cal anar-la a veure, cal deixar que et travessi i deixar-te endur pel viatge emocional que proposa aquesta valenta, i desgraciadament actual, proposta.
Però si necessiteu més arguments, us diré que Víctor Palmero, com a únic actor en escena, però amb qui veiem alguna cosa com una desena de personatges, està majestuós: et fa gaudir, patir, emocionar-te, plorar, riure a riallades… Es nua emocionalment davant del pati de butaques, es deixa la pell a cada escena… durant hora i mitja, amb una energia que no decau en cap moment i un treball de moviment molt ben cuidat, ens explica la història d’una persona que no encaixa, que ha d’escapar una i mil vegades de situacions extremes, buscant la seva identitat, de qui és o de qui vol ser. Tot plegat dirigit de manera brillant per Eduard Costa.
Menció especial mereix l’escenografia, el so i la il·luminació, que et transporten conjuntament en cada moment a cada racó de la vida de Johnny, sense deixar passar ni un sol detall.
L’obra és de l’autor australià Stephen House, i en donar-li els drets per representar-la a Palmero li va comentar si no volia “una obra seva més actual” (el text és dels 90). Realment no podria estar més vigent ara mateix. Una bocanada de realitat que tothom hauria de veure, ja que moltes vegades el punt de vista de cada persona és tan sols una opinió esbiaixada que pot canviar i generar una mirada més àmplia quan ens posem a la pell d’una altra persona i potser, amb aquesta obra, canviem pensaments i opinions. Una obra de què és impossible sortir igual que has entrat, té un halo transformador brutal.