Per misteris de la producció teatral que mai sabrem del cert, la primera versió de Jauría de l’any 2019 mai va arribar a Barcelona. Va passar fugaçment per Figueres, però el cert és que molt pocs espectadors catalans van poder gaudir de la versió protagonitzada per María Hervás. I em crida l’atenció perquè aquella estrena, en un moment en el que el cas encara cuejava i acaparava titulars de diversa índole, va suposar un revulsiu i un èxit molt important a la capital espanyola i també a altres ciutats.
Ara arriba aquesta versió dirigida igualment per Miguel del Arco però amb un repartiment totalment nou, format íntegrament per intèrprets catalans. La versió ha sofert pocs canvis respecte a la que es va estrenar el gener del 2019, però el temps i alguns dels fets ocorreguts des d’aquell moment sí que s’han incorporat i també afecten a la visió dels espectadors davant del que estan veient. I és que l’elevació de les penes de 9 a 15 anys es va produir més tard de la data d’estrena… i les peticions de reducció de pena per part dels condemnats a causa del forat legal de la llei del “sí és sí” van ser molt posteriors. Tot plegat, aparegui o no al text de la peça, afecta forçosament a la visió global d’un cas judicial que va ser molt mediàtic i que va canviar per complet la manera de percebre –sobretot judicialment- les agressions sexuals.
La dramatúrgia de Jordi Casanovas es basa en les declaracions dels cinc acusats i la denunciant en el judici de La Manada. Segons es diu al començament, s’han teatralitzat les situacions i s’han reduït algunes parts però no s’ha afegit res que no aparegués en el sumari. El resultat és una dramatúrgia hàbil i descarnada que ajuda a dramatitzar els fets. No és fins que apareixen les togues que som conscients de la procedència de tot plegat, de que tot allò va ser dit dins d’un tribunal. I és llavors també quan som conscients de la revictimització i del duríssim camí de la demandant en un periple legal que va durar anys.
La interpretació d’Àngela Cervantes és realment meritòria i esfereïdora. Imaginem la duresa d’entrar cada nit a la pell d’un personatge com aquest, aguantant situacions d’humiliació i d’impotència. Al costat d’ella, una bona colla dels actors joves més interessants del teatre actual: Carlos Cuevas, Quim Àvila, Francesc Cuéllar, David Menéndez i Artur Busquets. Un conjunt molt compenetrat i coherent que ofereix un dels documents més dolorosos de la cartellera actual.