It don’t worry me és la primera part de Signat Patrick Watson, un projecte conjunt de la companyia Atresbandes amb Bertrand Lesca i Nasi Voutsas sobre la tensió entre l’art i allò que considerem políticament correcte.
Els projectes d’Atresbandes advoquen per un teatre-laboratori que posi l’accent en el procés de creació per tal de qüestionar el món que ens envolta. Han presentat Coda, All In (2017), Locus Amoenus (2014) i Solfatara (2012).

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 2

Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

El nou “Paga-li Joan”

Després de passar pel Teatre Lliure It don’t worry me arriba al TNT, una performance que es qüestiona la necessitat que el públic té per anar a veure teatre. Quin sentit té veure els moviments en cercle que fan Bertrand Lesca i Albert Pérez a l’escenari? Dos performances que busquen de manera irònica la justificació, la necessitat de ser aprovats pels espectadors. Una debat entre els límits del políticament correcte i l’art; és el teatre un espai sincer?

El motor de l’espectacle és la tabula rasa i com decidim omplir-la. Un espectacle de “dansa”;), que és comentat i qüestionat pels mateixos actors en escena. Una dessincronització entre el cos i la veu que carrega d’humor l’atmosfera. En cap moment les companyies Atresbandes i Bert and Nasi s’amaguen de les seves intencions, al contrari, és un espectacle en mig d’una espiral.

Una autocrítica del teatre contemporani per als més contemporanis.

04/11/2021
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Els riscos de la provocació

La companyia Atresbandes i el col·lectiu format per Bertrand Lesca i Nasi Voutsas s'han unit per crear un espectacle que dissecciona, amb molta ironia, la concepció del fet teatral i tot el que aquest comporta. Tot comença amb un escenari pràcticament buit i dos actors fora de camp que van narrant cadascuna de les decisions preses: aparèixer o no a l'escenari, encendre un o un altre focus, fer o no fer determinats gestos... Una manera subtil de fer-nos veure com pot ser de capriciosa, i també de correcta o incorrecta, la creació artística. És en aquest moment quan l'espectacle agafa volada i deixa al descobert el seu propòsit -impagables les falses intervencions del públic o l'aparició en escena de la traductora-, tot i que dóna la sensació que s'hagués pogut arriscar més. Falta un crescendo que crec que no arriba, ja que la suposada escena culminant resulta més ridícula que políticament incorrecta. Però, sigui com sigui, It don't worry me desperta entre els espectadors justament allò que pretén, que alguns marxin convençuts i amb un somriure còmplice i d'altres marxin amb la sensació que els hi han pres el pèl durant una hora i quart. És el que té la provocació.

19/01/2020

Deixa la teva opinió