Tot el que necessites per anar al teatre

Islàndia: Visca el Públic!

Islàndia
4/10/2017

Diu Xavier Albertí, director de l’obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una “sensibilitat ben afilada” a l’espectador, i Islàndia n’és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l’obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza la intimitat i el minimalisme escènic. A Islàndia, hi ha concentració temàtica, atenuació de l’explícit, contenció expressiva dels intèrprets i renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges, tot amb la intenció de refusar la idea d’espectador contemplatiu i de reivindicar una dimensió molt més àmplia d’aquest, que haurà de prestar una mirada completiva de l’experiència que ha de viure.

Els silencis, gràcies a la mà d’Albertí, adquireixen una importància cabdal i es converteixen en autèntics intersticis que atorguen veritat a les escenes i que creen espais de reflexió per al públic, que no es troba enterrat sota la voràgine del tit for tat.

Islàndia escull la innocència per enfrontar-se a la crisi espiritual en que el capitalisme més salvatge ha sumit la societat occidental, que, de sobte, ha deixat al descobert les seves vergonyes i els fràgils fonaments amb que està construïda. Cal anar a veure Islàndia, amb l’ànima oberta de bat a bat i amb el coratge de qui busca en el teatre preguntes que el posin entre les cordes.

 

← Tornar a Islàndia