Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida que allò que tenim no ens ho mereixem, que ha estat la sort el que ha fet que ens donessin una feina o que altres ho farien millor que jo?. Qui no ha passat per tristeses profundes amb o sense massa motius, qui no s’ha sentit fracassat després d’haver fet un gran esforç i no haver aconseguir allò que volíen? D’aquesta quotidianitat va aquesta obra.
Amb el fil conductor d’un desequilibri emocional de la Cris, Alicia Serrat creadora i directora d’aquest espectacle, fa un viatge musical en forma de concert i va alternant cançons, monòlegs, diàlegs amb una precisió, exactitud i claredat tals que la història va seguint el seu camí sense interrupcions ja que les cançons formen part de l’evolució d’una Cris que passa per moments de por, inseguretat i depressió.
La Cris és interpretada per Claudia Nogués, magnífica actriu i cantant. La descripció del seu estat arriba a les fibres més fondes de l’ànima perquè tots d’alguna manera hem passat per moments que ella explica. Les cançons, perfectament integrades a la història les han composat ella mateixa i Alícia Serrat. En aquest viatge d’autoficció l’acompanya Anila Padrós, la seva veu interior maltractadora, la seva mare, la relatora de la investigació sobre la síndrome de la impostora, és també la Cris en algun moment i companya de concert amb la guitarra i la veu. Un puntal absolutament necessari en aquest espectacle i una esplèndida interpretació.
Hi ha un tercer element interpretatiu, Pau Oliver que es va metamorfosant en psiquiatre, professor de música, pare, investigador, tiet i company de concert als teclats. Ell és el contrapunt còmic de la història i es mou per l’escenari i entre el públic amb la tranquil·litat del gran actor que és.
Tots tres són a demés músics i canten a tres veus les meravelloses cançons: “Inútil”, “Serotonina”, “Perfectament imperfecta”, “Hauries”, “Caic” i de les que ens fan obsequi podent-les obrir des d’un QR en el programa de mà en diverses plataformes. Una meravella d’espectacle.