Tot el que necessites per anar al teatre

In memoriam. La quinta del biberó: Un cop de puny directe al cor

In memoriam. La quinta del biberó
25/10/2016

Aquest ha estat l’espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d’opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d’aquest escrit.

La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a la fi de juliol de 1938 i va acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Bona part dels soldats republicans eren joves nascuts en 1920 o 1921 i per tant només tenien disset anys quan varen ser enviats al front. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó.

Per tirar endavant aquest projecte Lluïs Pasqual ha comptat amb els quatre actors de la Kompanyia: Joan Amargós, Quim Àvila, Eduardo Lloveras i Joan Solé i dos actors de mes experiència: Enric Auquer i Lluís Marquès. Són acompanyats dalt l’escenari per un quartet de músics i un solista. La música, de la mà de Dani Espasa, que acompanya la representació és de Claudio Monteverdi perquè unes partitures d’ell van ser trobades en el “petate” de l’oncle d’en Pasqual. També ha fet servir diferents dialectes del català per representar el que era en la realitat, ja que al front es van trobar joves de Tàrrega o de Tortosa, de Lleida o de Girona o vinguts de Galícia o altres llocs del territori que s’havien establert a Catalunya.

No pretén ser una crítica del que va passar, pretén ser una forma d’explicar uns fets a partir de les històries de sis nois. Tots els supervivents amb els quals han pogut parlar els hi van transmetre tres idees bàsiques, l’amistat que es va establir entre ells, la por que van passar i un pacte d’honor que no els hi permetia parlar de la mort.

La dramatúrgia de l’espectacle és una barreja de realitats, basada en testimonis reals, i de ficció per tal de fer una mica més teatral la mateixa realitat. En començar i en diversos moments al llarg de l’espectacle, els sis nois interaccionen amb nosaltres i ens expliquen el perquè del que estan representant i fins i tot demanen un minut de silenci amb tota la platea dempeus. Realment emocionant.
Un exercici que calia fer, que cal recolzar, hem de fer un esforç col·lectiu per treure a la llum allò que ens fa mal, allò que ens avergonyeix i volem oblidar; no podem deixar de retre homenatge als pocs supervivents que queden i als seus descendents que d’una forma o altra han portat sempre a sobre la càrrega del silenci i l’oblit.

Una proposta valenta, una proposta necessària, una proposta punyent que ens colpeja i no ens deixa indiferents. Un text que és testimoni i homenatge, que ens ha volgut parlar de la guerra, que ha volgut donar veu als morts en combat.
Uns actors dalt l’escenari que no interpreten, viuen els fets que ens estan explicant amb una intensitat i una entrega, que, des de la nostra butaca, sentim a la pell. I una música que arriba al cor amb un Rèquiem final aclaparador i que fa de tot plegat un imperdible. De les que no s’obliden.

Gràcies Lluïs per aquest magnífic regal de TEATRE amb majúscules!!!

Si desitgeu veure l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a In memoriam. La quinta del biberó