Iaia, memòria històrica és un homenatge a tantes i tantes dones que, malauradament, ja no es troben entre nosaltres o estan perdent els records. Així, a més d’experiència teatral és un exercici de memòria històrica de la de veritat. L’Alba Valldaura, directora, autora i intèrpret és la iaia (la de l’Alba, però són moltes), que ens explica la seva vida mitjançant records disseminats, amb una naturalitat total. Una vida com tantes però no per això menys singular: la guerra civil, el festeig, la repressió, l’exili, la gana, la presó, l’alegria del primer amor, la tristesa de la pèrdua, la violència domèstica…Veiem/revivim els seus records amb cançons, teatre gestual, d’ombres, d’objectes…. Potser tants llenguatges acaben fent de menys la interpretació de l’Alba (a mi personalment, m’hagués encantat que tota l’obra fos la narració de la iaia, real, inconnexa, tendra, una mica infantil…).
Com diu la iaia, podem passar pàgina del passat, però primer cal llegir-lo. No hi ha grans discursos polítics, tret d’algun referent històric recreat; el dia a dia que explica és eloqüent per si sol com a denúncia i recordatori de què va suportar tanta gent.
I a tot això, rius. I segur que algú plora. Ho té tot.
El menys millor: potser es buscat, com els milers de records que atessorem, cadascú important per is mateix, però pot acabar essent una successió de vivències més que una vida.
El millor: L’Alba Valldaura ens ofereix una interpretació memorable. La seva transformació física en una iaia molt, molt gran és absoluta: tics, parla, la mirada!, veu, entonació, pauses, moviments… No només això sinó que a més abandona i recupera el personatge de forma immediata.