Apocalipsi i actualitat

I només jo vaig escapar-ne

I només jo vaig escapar-ne
01/06/2021

Caryl Churchill, autora anglesa contemporània, injustament poc coneguda a casa nostra, serà a partir d’ara un referent teatral a Catalunya. Planteja una situació apocalíptica que no és res més que la descripció d’una realitat catastròfica a la que assistim de manera impertorbable des de la comoditat i la llunyania sense voler saber,  ni jutjar ni participar-hi.  Davant de notícies esgarrifoses com la destrucció del planeta, guerres, crims, abusos, injustícies… continuem prenent el te.

És la bufetada del contrast el que provoca i transforma, és el gran sentit del teatre que mou, commou i t’obliga a pensar. Una vida quotidiana, una conversa habitual entre tres amigues d’edat madura es veu interrompuda per la descripció dels pitjors desastres que estan succeint al voltant d’elles.

La senyora Jarrett (Imma Colomer) entra en escena recordant amb les pitjors descripcions possibles l’alteració de l’ordre natural de les coses  que s’esdevindrà sinó intervenim, mentre que les altres tres dones  xerren, s’interrompen, s’interpel·len, canvien de tema en una conversa entretallada en la que es demostra el gran mestratge d’interpretació i de direcció.  Cada una d’elles porta però,  el seu petit o gran drama personal que les altres coneixen bé i comparteixen. Els dos plànols, l’apocalíptic i el de les tres amigues, se superposen, s’imbriquen, s’influeixen mútuament i es complementen.

I elles són Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña que porten a sobre molts anys d’escena i una exitosa carrera professional. Elles també canten a capel·la (Volare) i ballen (Waterloo) en uns moments en els que la tensió seria difícil de suportar. I tot això succeeix en mig d’una escenografia impactant que només compta amb quatre cadires en un terra buit, quatre tasses de té i un jardí vertical que en un moment determinat s’il·lumina per darrera com si explotés amb el crit de ràbia de les quatre dones. La cirereta del pastís és la música original de la Clara Peya, inquietant com tota l’obra.

I no és perquè sí que Magda Puyo hagi triat una dona autora d’una obra amb quatre personatges femenins, una compositora intèrpret  i que ella, després de Stabat Mater, es consagri amb aquesta obra, com una gran directora.

← Tornar a I només jo vaig escapar-ne

Enllaç copiat!