És molt difícil confiar en algú, atrevir-se a sentir-se vulnerable i deixar veure les aspiracions, les pors, els secrets i els somnis. Arribar a un punt on es pot ser un/a mateix/a amb una altra persona és un camí ple d’entrebancs, però quan s’aconsegueix la sensació és magnífica. Per això, quan aquest camí que ha costat tant recórrer es trenca de cop, és difícil, sinó impossible, fer marxa enrere al punt on tot era perfecte.
El text de Francesc Cuéllar ens situa en un despatx enmig de la filmació d’una pel·lícula. L’actriu protagonista, una veterana de la professió, ha arribat sense avisar per parlar amb el seu director i amic. La visita és per comunicar-li que no pensa rodar el nu que està planificat pel dia següent. Ell li demana explicacions i, a partir d’aquí, comença una conversa molt més profunda i que va més enllà del rodatge i la pel·lícula. Un problema laboral que es converteix en una dissecció de la seva amistat, la vulnerabilitat i la falta d’estimació o respecte.
Un escenari senzill, amb una il·luminació íntima que apropa als personatges i els ajuda a aprofundir en la seva conversa, i no compta amb cap distracció que pugui fer apartar al públic d’allò que realment importa: les paraules. Cuéllar construeix un relat molt potent, amb una tema molt controvertit que desencadena en el discurs real que es vol presentar. Un text directe i ben treballat, que porta a l’espectadora a ballar entre un i altre personatge, entenent les raons de totes dues parts, al mateix temps que pensa internament en les seves pròpies dinàmiques amb les amistats i la gent del seu voltant. Un fet, però, que desequilibra el text és l’abús de cites cinematogràfiques en més d’una ocasió, cosa que provoca que l’espectadora de tant en tant perdi la intensitat de la narració i s’aturi el ritme de la dialèctica tan ben marcat fins el moment.
Miriam Iscla i Dafnis Balduz estan esplèndids en les seves interpretacions. El tàndem va construint a poc a poc una tensió i un dolor intens que va creixent a mesura que comparteixen els seus pensaments, els seus retrets. La seva misèria, la seva tristor per la relació perduda, la seva decepció es pot percebre en cada paraula que intercanvien. El seu treball aclapara i atrapa al públic deixant-lo extasiat i encantat.
Una producció que fa reflexionar sobre la confiança i l’amistat, sobre la importància de tenir en compte a l’altra persona i respectar-la.