El punt de partida d’aquesta obra ja ens indica per on poden anar els trets, però la història de l’actriu veterana que es nega a sortir despullada en una pel·lícula té moltes més arestes de les que un pugui suposar, i molt més afilades del que semblen en un principi. Evidentment és una obra que va sobre el consentiment, el dret a dir que no i l’honestedat professional dins del món artístic, però també va de l’amistat, del desencís i de la decepció entre dues persones que s’han respectat i estimat. De fet, tal com diu la protagonista la qüestió ja no és sobre ensenyar el cos, sinó sobre quan se’t té o no en compte dins d’una relació contractual, però també vital. La pèrdua de respecte o la falta d’empatia vers l’altre és molt més important que qualsevol altre qüestió a l’hora de l’enteniment i el diàleg entre persones.
Aquest text de Francesc Cuéllar -conegut actor d’obres com L’herència, M’hauríeu de pagar, Els homes i els dies, Jauría i Mili KK, entre d’altres- és una peça madura i realment important, en la que la dialèctica entre els dos personatges creix i es matisa amb molt d’encert. És veritat que a vegades el registre dels personatges és força elevat i potser resta naturalitat a la trama, sobretot en els moments més filosòfics de la discussió, però si s’entra en el joc és difícil no sucumbir al duel proposat. Un duel en el que les postures dels protagonistes fan anar a l’espectador com una pilota, malgrat que pugui tenir clara la seva postura des del començament…
La direcció de Cuéllar és afinada en el tractament del text i sobretot en el ritme, però també en les decisions estètiques, que tot i senzilles causen un gran impacte. Ara bé, on es nota que Cuéllar ve del camp de la interpretació és en l’elecció, i en la direcció, dels dos intèrprets. Dafnis Balduz, que ja hem vist diverses vegades en enfrontaments escènics a dues bades (L’oreneta o Pols de diamant), ofereix un treball arriscat i molt precís, amb les emocions sempre a flor de pell. Míriam Iscla, per la seva banda, ens porta un dels seus treballs més afinats i acaba l’obra amb un petit monòleg que fa posar els pèls de punta fins i tot als que estem molt acostumats a veure-la en els escenaris.