He anat a veure l’obra Història d’un fracàs: l’ascens dels feixismes a la Sala Fènix, de i amb Jordi Robles i Jorge Velasco. En poques paraules, un nou espectacle de la Sala Fènix per reflexionar i no oblidar. Actualment, la Sala Fènix està programant obres que a més d’interessants, ens deixen preguntes a fer un cop marxem de la sala. Un punt molt a favor de la seva programació
L’espectacle ressegueix la història de l’Europa d’entreguerres combinant diferents llenguatges: documental, textos dramàtics i les veus originals d’algunes de les víctimes de les persecucions racials, sexuals i polítiques que es van dur a terme en aquest període.
La mirada que l’espectacle proposa sobre l’ascens del nazisme és, avui en dia, oportuna i té un clar valor pedagògic. Només hem de veure com l’ultradreta està guanyant les eleccions i en alça. A més amb els seus seguidors abracen el nazisme com un moviment més viu que mai. Al capdavall, sovint es repeteix el mateix mecanisme: la por o l’amenaça del que és diferent acaba convertint-se en una eina per justificar actituds i decisions que poden derivar en veritables barbaritats.
En aquest sentit, sembla evident que Europa no s’ha vacunat prou del feixisme. Avui, a més, la desinformació facilita la simplificació dels missatges i alimenta discursos reduccionistes que troben un terreny fèrtil per expandir-se. I sense dir res de la desinformació que aquests missatges provoquen.
Aquesta mateixa simplificació també apareix, en certa manera, en aquesta proposta escènica, valenta en la seva intenció.
És una obra on conflueixen diferents tipus de disciplines: començant pel cabaret alemany, que podem apreciar al principi; passant pels audiovisuals i documental amb imatges que no cal oblidar, testimonis reals, trencant la quarta paret amb l’espectador, i fins i tot amb un únic objectiu: no cal oblidar el passat, cal recordar-lo.
Ens fa reflexionar sobre el discursos d’odi que en un primer moment es construeixen i posteriorment es normalitzen. Tot i parlar del passat, és més viu que mai. En obliga mirar cara a cara amb el passat, com una bona bofetada. El treball dels intèrprets destaca per una gran força escènica. M’han transmet emoció des del primer moment. I ajuda poder seguir les lletres de les cançons (durant el cabaret alemany) per entendre més tot el que acompanya.
És una obra que hauria de veure tothom, però especialment adolescents i joves, així com aquells que pensen que abans es vivia millor o que l’extrema dreta pot ser una solució. També interpel·la directament molts dels qui donen suport a certs partits emergents amb una fe gairebé cega, acceptant sense qüestionar els seus discursos. Precisament per això és tan necessària: perquè convida a pensar, a contrastar i a no oblidar fins a quin punt determinades idees poden tenir conseqüències molt reals.
Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç