Tot el que necessites per anar al teatre

Himmelweg: Història i teatre

Himmelweg
14/11/2013

Juan Mayorga és possiblement el dramaturg més important que hi ha actualment en llengua castellana. La seva ja extensa obra, la seva projecció internacional i una infinitat de premis (el Premi Nacional de Literatura Dramàtica és el més recent) són les seves cartes de presentació. La seva obra no és senzilla i sovint apareix en tots els seus escrits, de forma inevitable i enriquidora, el seu bagatge de filòsof. A Himmelweg la complexitat no és tan aparent, però per poc que t’hi endinsis veus de seguida que és una història sobre la història, però amb un peu en el present; és també una peça metateatral, o un joc de miralls, o una nina russa que guarda dins seu un munt de capes, un munt de lectures.

La producció de la Sala Atrium és respectuosa i està feta amb molta cura, sabent que allò que té entre mans és valuós i fràgil. El dia de l’estrena, amb  Mayorga assegut a les primeres files, hi va haver algunes imprecisions i alguns petits desajustos que segur que desapareixeran en molt poc temps. La direcció d’una obra com aquesta no és pas fàcil, ja que l’estructura de la peça i l’adjudicació de protagonismes no és gens convencional. Això fa que en alguns moments l’obra es descompensi, i s’arribi a fer fins i tot feixuga o repetitiva. És difícil salvar aquests esculls, però també és cert que la  intel·ligent utilització de les titelles, i sobretot la bona tasca dels actors en general aconsegueixen salvar la peça i convèncer al públic. En aquest sentit, Raimon Molins broda el seu paper de comandant d’un camp de concentració, aconseguint un compendi de tots els nazis que hi ha en el nostre imaginari cinematogràfic, des dels personatges còmics de To be or not to be o El gran dictador, fins als cruels retrats de tantes i tantes pel·lícules sobre l’holocaust.

Un últim apunt: les flors de l’escenografia, a l’estil de les plantes de cotó que Rigola va col·locar a Gata sobre teulada de zinc calenta, fan nosa. S’intuïa ja només de veure-les, en un espai tan justet com és el d’Atrium, i es va fer evident després amb les ensopegades dels actors.

← Tornar a Himmelweg