Els éssers humans tendeixen a reflexionar sobre sí mateixos més del que estarien mai disposats a confessar. L’autocompassió i la generació espontània d’autoestima és un dels trets característics que menys s’acostumen a admetre, però que estan a l’ordre del dia. És interessant aquest autoanàlisi de la persona, més encara si es tracta d’un individu amb un cert grau de celebritat.
“Ser o no ser, aquesta és la qüestió” es preguntava Hamlet i bé, aquí segueix el dilema. En un monòleg de dues hores es fa un repàs de part de l’obra de Shakespeare, però també un recull de reflexions sobre altres personatges de la història del teatre i la cultura.
Aquesta producció és una espectacular dissecció del personatge i del text del bard. Des d’un punt de vista original i molt juganer, Sergi Belbel sap extreure al príncep dramàtic de l’obra i fer-lo més proper al públic. El mateix protagonista explica què en pensa del relat i de la forma en què està elaborat. Ensenya una mica el seu orgull i narcisisme per vendre’s i mostrar-se millor que d’altres personatges famosos per les seves rèpliques. Un dels moments per emmarcar és la comparació amb Èdip, Segismundo o l’oncle Vània.
Tot el text es una filigrana molt ben cosida, amb un mestratge palpable en l’ús de les paraules que va encadenat l’autocomplaença del protagonista, que atrapa i fa còmplice a l’espectadora. Interpel·la -com li agrada aquesta paraula- a cadascuna de les persones que l’escolten i les enganya perquè vulguin molt més.
En una palestra de monologuista còmic, Enric Cambray és una bèstia escènica. Contagia la passió per la narració, esprem cada paraula que surt de la seva boca i la viu, fins a l’article més insignificant. El seu cos, la seva actitud, el seu moviment… tot funciona amb una sola finalitat: enganxar la públic i no deixar-lo respirar fins que tot acabi. Una autèntica meravella.
L’únic problema? Que l’espectadora necessita veure totes les obres de Shakespeare en aquest format i, clar, això no pot ser (de moment).