Trobem el naixement de la cultura drag o del cross-dressing com a tal en el darrer quart del segle XIX a Anglaterra. Almenys en aquesta accepció moderna d’intèrprets que a través de la fantasia i la mundanitat, transgredeixen els rols de gènere i creen un nou paradigma de com es conceben els homes i les dones d’aquell moment, passant del gènere de l’intèrpret a aquell desitjat.
Tot el que es parla del món antic també ens ho sabem de memòria, així com la prohibició elisabetiana de la prohibició a les dones a escena ja ens la sabem, com és la shakespeariana entremaliadura de Twelft Night (Nit de Reis) així com la desconstrucció d’aquest d’Stoppard en el seu Shakespeare in Love.
El fenomen drag en el modern, la qual cosa va permetre, no només poder començar a parlar de les transicions de gènere, sinó el de també poder abraçar estils de vida prohibits o en jugar amb allò que és perillós, que és l’altre, en l’amic amat i en l’amiga amada. Aprofitant-se del miratge i l’erotisme que produeix aquesta fata morgana de gènere permetia i permet a apropar-se a aquells que potser s’atrevirien i d’aquells que mai s’atreviran a abraçar una nova forma d’estimar a través d’una densa capa de maquillatge que tothom sap que amaga o que, almenys, instaura el dubte.
Aquelles drag que a les pantomimes ens feien creure que eren una caricaturitzada Maria Antonieta abans de ser decapitada, els divertiments dels vaudevilles o les operetes de Gilbert and Sullivan, així com tot el teatre de províncies gairebé sense rastre avui en dia, però del qual encara trobem figures com Madam Pattrini, que va fer una extensa carrera durant més de quatre dècades.
Així com exemples moderns, tant literaris com catòdics, en tenim des de la lèsbica Tipping The Velvet, que posa en relleu les dones adoptant personatges masculins a finals del XIX sense ser membres de la Takarazuka Kagekidan o la mateixa Sarah Bernhardt, i moltísim abans que na Marlene Dietrich ens cantés allò de Ich bin die fesche Lola del mestre Hollaender.
La transgressió del trànsit ja en ple segle XX de l’Orlando de Virginia Woolf, una Gladys Bentley donant una patacada a tot en ple de la Harlem Renaissance que va ser tallada d’arrel amb l’arribada del crack del 29 i el nazisme i que novament, gràcies a la cultura camp, el cinema de John Waters i la seva musa Divine, i la llibertat sexual del glam rock que va precipitar un fenomen de culte com va ser i és The Horror Picture Show va permetre la represa d’aquesta transgressió de codis des de diferentes òrbites, però sempre al voltant del mateix, esdevenir qui un no és o esdevenir aquell que si és.
Aquest guant, juntament amb la paulatina aceptació de la cultura gai des de començaments dels vuitanta, de la mà en moltes ocasions de la darkwave, i va ser novament a finals de la dècada dels noranta, amb l’arribada mediàtica de les drag queens tal i com ara les concebim i també amb el naixment del electroclash, que recollia el millor i pitjor de cada època, però principalment dels vuitanta, abraçant el mamarratxisme com a forma de vida amb la cultura del copy & paste, el sampleig, el plagi descarat i el so del MIDI file 8 bits i el playback, però aquest darrer sempre ha existit.
És, doncs, el drag, una desvergonyida manera d’enderrocar tabús i exaltar des del més folklòric a tots aquells personatges tan comuns com pintorescos que habiten al nostre món, des de la veïna fins a les portades de les revistes, reivindicant la feminitat arquetípica sense concessions, pretendre esdevenir aquell qui no ets, però bé podries ser. Això sí, sempre amb una llengua afilada com les urpes i un exacerbat hedonisme.
El que sí que és cert és que un món gairebé exclusiu d’homes, a poc a poc s’obre a més i més espectres, creant un univers cada vegada més paritari de drag queens i kings. Així com d’altres vasos comunicants, on el gènere no és més que una representació teatral.
En els temps presents, RuPaul, altrament coneguda com a Mama Ru, és possiblement l’exponent més gran, treballant incansablement des de la dècada dels vuitanta al món del music hall, i fent del seu nom directament una concepció de l’univers. És per a això que des de fa quinze temporades el seu reality RuPaul’s Drag Race a la televisió nord-americana, on una dotzena de drags competeixen per a esdevenir la nova reina drag dels Estats Units. El seu aclaparador èxit ha fet que el concurs tingui rèpliques en incomptables països, fins i tot a Espanya on ja anem per la tercera edició d’aquest concurs i és per a això mateix que tenim la tercera entrega d’El Gran Hotel de las Reinas.
L’assassinat de la icònica Paca La Piraña, la governanta del Gran Hotel de las Reinas, a dins d’aquest mateix i a les portes de la celebració del C.U.N.T. (Sigles de Certamen Universal de Notables Travestis, o l’acrònim de cony en anglès) és el tret que dona peu a una desmanegada trama d’investigació policial del clàssic estil del whodunnit (Qui ho ha fet?) a l’estil de la cèlebre La Ratera d’Agatha Christie, on ningú sembla i tothom podria ser sospitós de ser culpable de l’assassinat de na Paca de la mà de Supremme De Luxe, propietària d’aquest gran hotel, en companya de na The Macarena i Maria Edilia, treballadores de l’hotel, per a resoldre el misteri sense que ningú se n’adoni investigant a la resta d’hostes, participants -o jurat,- com elles de l’edició ibèrica del reality RuPaul’s Drag Race, esdevé una fantasia camp on tot és possible i amb una consecució impossible de números musicals i coreogràfics amb escenes de text.
Com bé sabem, la qualitat de drag és la de performer, però això no respon -necessàriament- a la vessant més interpretativa de la representació, així que l’espectador que, engrescat, decideixi apropar-se a trobar-se tretze candidates al premi Olivier, millor que ho deixi córrer, perquè no trobarà allò que estava cercant. El que sí que trobarà, però, és una sempre -necessària- mofa del format declamatori, una destrucció de tots els clixés possibles del fum i miralls, les novel·les de misteri i espiritisme, així com la paròdia de les fantasies de les portades d’Harlequin amb els habituals pectorals de Fabio Lanzoni en aquestes.
Una infinitat de números musicals, tant cantats com executats en playback, que fan un repàs a tota una cultura, o subcultura segons l’ocasió, que no ha deixat de nodrir-se de la música o del moment o ha sabut apropiar-se d’aquesta amb el pas del temps, des del més exaltat eurodance, post-disco, futurepop a pop tota mena de pop eclèctic com Die Antwoord, passant per Queen, t.A.T.u., Britney Spears o els New Order més exaltats de la cultura rave, passant també pel major pedorrisme de música d’Umberto Tozzi, reminescències a l’italodisco autòcton d’Iván i la seva Fotonovela, Pedro Marín o el capitost del disco que és Giorgio Moroder, arribant també a costes estranyes i llunyanes on es troben els cants de sirena de na Monica Naranjo i possiblement la seva involuntària mare fosca Diamanda Galás. No oblidant-nos tampoc del gènere musical, amb una desbarrada versió del Cell Block Tango de Chicago, on les noies posen tot el seu cos i ànima en reproduir les pautes de ball creades per Bob Fosse.
Els números musicals són també adobats, en funció de les qualitats o no interpretatives de les drag, amb facècies i chascarrillos, que tant són propis de l’espectacle o fruit del moment com del seu pas per RuPaul’s Drag Race, que ens remeten a nostra enyorada i divina madrastra que és Carmen de Mairena i amb permís de la gairebé centenària Gilda Love.
Les personalitats desenvolupades al reality i als escenaris dels personatges creats per la folklòrica i eròtica Pakita, la -gairebé- diabòlica Chanel Anorex, la narradora Pink Chadora, Clover Bish (la segona participant dona cis en tota la història del concurs a nivell global), Pitita (una autèntica Norma Desmond), l’abnegada treballadora de l’hotel The Macarena, la sempre promesa frustrada Hornella Góngora, la reportera Vania Vainilla, la capacitadíssima investigadora Maria Edilia a manera de Miss Marple, la bruixa xamànica de Visa o el tàndem circense de Bestiah i Drag Chuchi que donen peu i després una patacada a totes les narratives i meta-narratives de l’espectacle, amb una narradora Pink Chadora, que es presenta com un personatge més com la narradora de la història, a manera d’un sondheimià Into The Woods, una funerària Paca La Piraña que s’apareix en pantalla i una constant interacció amb els recursos que proporciona l’infraestuctura de celebritats que suposa ser un espectacle d’Atresmedia en col·laboració amb Locamente, que hibriden sense vergonya una mistery play amb una versió amable i divertida del Notre Dame des Fleurs de Jean Genet.
El triomf de l’espectacle és, com ens recorda en l’epíleg Supremme De Luxe, el de l’afany de superació de la marginalitat del sopar espectacle i les copes a mitjanit a El Cangrejo, fent una obra de teatre completa, amb números musicals de les drag i els ballarins, efectius i altament professionals, amb una trama que pot ser lleugera o una autèntica boutade, però una obra, al cap i a la fi, amb tots els seus ets i uts i amb un públic, però, encara a formar i amollant-se a les platees a les quals possiblement mai s’haurien apropat de no haver estat per les tretze reines i els set grums de l’hotel a escena.
És impossible no pensar en aquesta nova era daurada d’aquest travestisme que hauria fet les delicies d’intèrprets tan nostrats i -malauradament- oblidats com Paco Alonso, del qual darrerament s’ha rescatat la seva figura amb el Paquito Forever El resultat final de tot plegat és quelcom wagnerià, una pota més del taulell nibelung, quant a la densitat de la seva cosmogonia que, tot i que pot tirar enrere a aquells no iniciats, també es caracteritza per la seva senzilla comprensió, ja que els seus personatges són -en moltes ocasions- simplement arquetípics, o com a un Sondheim engrescat amb ganes de compondre més i més música, apropant-nos -gairebé- a les tres hores amb quaranta amb entreacte, però, parafrasejant novament al geni novaiorquès, alegrement anem passant… (Merrily We Roll Along).