Qui diu que no sigui sempre una bona idea fer musicals a Barcelona i fer-los, a més, en català? Aquesta producció és un gran exemple que amb creativitat, ganes i esforç es poden fer grans obres d’aquest gènere i atrapar al públic perquè hi vagi.
En aquesta ocasió es torna a recuperar una de les populars obres de Sondheim, però donant-li una volta i transformant un viatge de romans en un escenari ple de clowns. Així doncs, en una ambient que reprodueix un circ, se’ns presenta la història que involucra a l’esclau Pseudolus (Jordi Bosch) que per obtenir la seva llibertat ajudarà al seu amo Eros (Eloi Gómez) a aconseguir estar amb la seva estimada Philia (Ana San Martín) que ha estat venuda a Miles Gloriosus (Víctor Arbelo), un capità romà. Però aquesta comèdia esbojarrada se serveix dels embolics creats per les mentides que Pseudolous va explicant a tort i a dret a la resta de personatges, als quals fa còmplices del seu pla, per mostrar moments histriònics i divertits que fan passar una bona estona al públic.
L’escenografia i la posada en escena són una delícia amb tots els elements cuidats al detall, la il·luminació adequada i una orquestra que destaca sobretot per la seva mobilitat dins i fora l’escenari. Com si es tractés d’uns artistes de carrer que passen de poble en poble explicant la seva història, músics i intèrprets s’aposenten al teatre durant més de dues hores per narrar el seu conte i fan feliç al públic amb la diversió, l’entreteniment i la lleugeresa de la comèdia.
Dins d’aquest viatge destaca especialment Jordi Bosch, perfecte amfitrió d’aquesta comèdia. Ell és el fil conductor, qui va interactuant amb el públic i el fa partícip de tot, a qui anima a ser feliç i despreocupat durant el temps que duri l’espectacle. Tot el repartiment està ple d’energia i d’una il·lusió que es contagia al pati de butaques. Cadascun dels personatges té el seu moment especial i és d’agrair en una història tan coral.
Grans músics i intèrprets dalt de l’escenari, diversió, clowns, Sondheim… però al mateix temps amb alguns problemes de ritme a la narració, especialment a la primera part, on la supressió d’algunes cançons o alguns moments més reiteratius hagués donat agilitat a l’obra. D’aquesta manera, es permetria al públic enfrontar-se a la segona part més lleuger i no atabalat com arriba per l’excés, potser, d’histèria col·lectiva teatral. La segona part és molt ràpida i amena, i s’agraeix.
Amb tot, el teatre es converteix per unes hores en una bombolla d’imaginació, histèria, despreocupació i alegria. I surts cantant, perquè “si és còmic (i musical), és millor”.
