Golfus de Roma esdevé una autèntica festa del teatre, del clown, de la rauxa, de la picaresca, de la innocència i de l’amor. Amb una posada en escena magistral, una escenografia molt cuidada que interactua amb els artistes en tot moment i un acompanyament musical amb un gran pes en el directe, l’espectacle és veritablement captivador, ja des d’abans de començar.
Tots els detalls es mostren cuidats fins a l’extrem. La música, sota la direcció d’en Xavier Mestres, és vibrant, marca el ritme de l’escena amb precisió i fins i tot acompanya molts dels slapstick que farceixen la interpretació. És un privilegi gaudir d’Stephen Sondheim, i la seva composició garanteix d’entrada l’èxit. La il.luminació, el efectes de so, la inclusió de la màgia, els malabars, la connexió amb el públic especialment a l’inici de cada acte… hi ha tants detalls per esmentar! La direcció d’en Daniel Anglès ha fet casar talents, intencions, i molts diferents llenguatges amb una traça admirable.
La base de la trama, en forma de vodevil, se centra en les aventures que s’empesca l’esclau Pseudolus per assolir la llibertat. El llibret de Burt Shevelove i Larry Gelbart, basat en les farses de Plauto i titulat A funny thing happened on the way to the Forum, va veure la llum el 1962 a Broadway. Ara, la tenim a casa nostra combinant dues estètiques molt diferents i contradictòries: la de pallassos i la de romans. L’èxit, tot un artifici, neix de combinar els dos mons amb virtuosisme.
L’elenc és espectacular, i en tots els casos l’actuació és brillant. Menció especial mereix en Frank Capdet, en el paper d’Hysterium, una mena de pallasso blanc que serveix de contrapunt al protagonista; en Roger Julià (Senex), l’Eloi Gómez, interpretant un Eros de llibre, espectacular; la Meritxell Duró (M. Lycus), amb un aire d’autèntica pallassa que genera unes ganes boges de més; i la Mercè Martínez, en el paper d’una divertida i espectacular Domina, una actriu que sempre sap ser-hi i que mereix per justícia molt més reconeixement del món dels escenaris. La resta, igualment fantàstics. Tothom hi participa, tothom hi té el seu moment, en escena, músics inclosos. Però deixo pel final l’autèntica sensació de l’espectacle, l’ànima, la pega que tot ho enganxa, l’enllaç que aguanta tota la trama. En Jordi Bosch, com a Pseudolus, mostra (si és que li restava algun registre per lluir) una capacitat d’adaptació camaleònica, un domini de l’espai i el temps en escena únic. En cap moment la seva tècnica mostra una petita escletxa, ni tan sols quan més se li exigeix, combinant cant, diàleg, coreografia i gestualitat, tanta estona, amb una traça de mestre. Admiració absoluta.
En definitiva, aquest Golfus de Roma proporciona una experiència completa, als ulls dels espectadors sensibles a la mirada del pallasso. El text, tal i com es presenta, diu que no pretén alliçonar. Que és comèdia i prou. Jo en discrepo. I tant si aporta una lliçó: justament la vida, si és comèdia, és sempre millor. No us perdeu l’espectacle, deixeu-vos dur, i ben segur que aquest aprenentatge ressonarà al vostre interior.
