Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap.
La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. No hi ha trampes narratives, ni trucs d’escena, ni salts en el temps… Tot és allò que és, i hi és per alguna cosa.
Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez esdevenen quatre pioneres del món de l’alpinisme, quatre escaladores a punt d’aconseguir la primera ascensió d’una cordada femenina al FitzRoy, una muntanya situada a la Patagònia Sud, entre Argentina i Xile. L’escena té lloc en un sortint de la roca que les alpinistes utilitzen per fer un recés a l’espera d’una finestra de bon temps que les permeti seguir. Comunicades permanentment amb el seu contacte a la base, vestit amb la meravellosa veu d’en Jordi Boixaderas, per un fet inesperat, un gir de guió vital, han de prendre una dràstica decisió que canviarà la calma de l’aturada per una tempesta de retrets, recels i rancúnies. La companyonia i el sacrifici, o la competició i l’assoliment d’una fita que pot marcar el seu futur. Quin dilema…
La interpretació és formidable. L’agilitat del guió i el domini interpretatiu de les actrius són fantàstics. Hi destaquen, sense prejudici per la resta, la Sílvia Bel, polifacètica en la transmissió d’una àmplia gama d’emocions, i la Míriam Iscla, que deixa anar un to còmic proper a T de Teatre però amb personalitat pròpia.
Malgrat la repetició lleugerament abusiva d’algun recurs, guió i interpretació van de bracet per oferir un espectacle rodó, que es fa gaudir. I mostra, amb una rialla, com només amb la valentia d’algunes persones, el seu caràcter agosarat, la lluita pels somnis i la idea que sempre hi ha un primer cop per a tot (i que algú ha de trencar el motlle), es pot fer avançar el món. Amb dones com aquestes, tot és possible.