Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també.
Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment banals que donen un gran resultat escènic. Aquí, el joc de formar frases entre totes esdevé un leit motiv original i divertit, a l’igual que aquelles “paraules encadenades” que es jugaven a la peça homònima del 1998. De totes formes, crec que s’han corregut pocs riscos i el plantejament dramatúrgic juga sobre segur. Hi ha humor –no sempre massa subtil- i algunes sorpreses o girs argumentals, tot i que el resultat no tingui res a veure amb El mètode Grönholm ni amb altres peces de l’autor. Estem davant d’una comèdia molt més amable, molts més previsible, que basa la seva originalitat en la premissa inicial i en el context en el que succeeix tota la trama.
Com en d’altres comèdies de Galzeran, els personatges tenen gran quantitat de matisos i passen per diferents estats dins de la història. Només quatre grans actrius podrien treure-hi tot el suc, com finalment així ha estat. Tant Sílvia Bel com Sara Espígul o Natalia Sánchez juguen totes les seves cartes, tot i que potser és Míriam Iscla la que en treu més partit amb el seu personatge astut i contradictori. Totes elles segueixen a la perfecció el ritme que els hi imposa Sergi Belbel, i recreen les vivències de les quatre escaladores en un magnífic escenari que han ideat Josep Iglesias i Max Glaenzel. Un creïble paisatge alpí de parets altíssimes, convenientment emmarcat a l’escenari del Borràs.
Estem sens dubte davant d’un dels èxits de la temporada. S’esperava des de fa temps un nou text de l’autor, i estic segur que la proposta no decebrà als fans en absolut. Ara bé, crec que la qualitat de tot l’equip implicat –tant l’artístic com el tècnic- potser augurava un cim una mica més alt…