Surts del teatre pensant que és una obra pacifista. És bastant més que això. És un cant al poc sentit que té cap guerra, on no se sap qui són els bons ni qui els dolents. Deixa ben clar que tothom la pateix, tothom n’és víctima.
La Companyia Les Fugitives, amb un text senzill però contundent de Maria Ten, dirigides per Maria Ten i Laia Pujol ens endinsen en una proposta sense ideologia clara, que defensa les persones i el seu patiment inútil per causa d’un conflicte bèl·lic.
Els personatges que interpreten les dues actrius, Maria Ten i Laia Pujol (alternant-se amb Judith Corona la meitat de funcions), són dues dones desconegudes que es troben casualment en un refugi amagat d’una guerra que està passant a fora.
En un espai escenogràfic que consta d’una burra carregada de vestuaris, quatre caixes escampades i una butaca entapissada, una de les protagonistes s’hi ha refugiat. L’altra apareix sobtadament. És rebutjada inicialment però de mica en mica es van creant les confidències i la complicitat que destensa les pors i les desconfiances. La que viu al refugi, que era actriu i treballava en aquest teatre, li ensenya el vestit que havia de portar per l’estrena de Hedda Gabler d’Ibsen i que no es va estrenar per culpa de la guerra. A poc a poc van compartint les diferents visions, expectatives i maneres de suportar la situació de cada una d’elles. Magnífica interpretació de les dues actrius.
Les guerres poden fer sorgir actes heroics o covards però aquest espectacle defensa que cap d’aquests hauria de ser necessari.