Si haguéssim de col·locar el Fashion Freak Show dins d’alguna categoria de les arts escèniques ens hauríem d’anar al cabaret, o fins i tot a la revista, un gènere que de tant en tant sembla retornar amb formes renovades gràcies a espectacles difícils de catalogar (The hole, El hotel de las reinas, etc.) Però aquí, a més, ens trobem amb un espectacle que vol ser homenatge i recordatori de la vida i obra d’un dels gran modistes francesos de tots els temps, Jean Paul Gaultier. En un primer moment feia una mica de por pensar com casarien els dos mons, però quan un pensa en les desfilades mítiques del dissenyador ja comprèn que l’espectacle ha estat sempre el seu hàbitat habitual.
Gaultier beu des de molt petit de fonts que determinaran la seva carrera posterior: pel·lícules franceses on s’explotava el glamour (Falbalas, Lola Montès o French Cancan) o les imatges sobre el Follies Bergère que acaba veient en premsa o televisió. Actrius de revista com Zizi Jeanmaire o la famosíssima Josephine Baker acabaran influint en els seus gustos i formant un estil transgressor on tot es barreja i on tot s’hi val. A la seva primera desfilada individual, quan comptava amb només 24 anys, ja es mostra el gust per l’escenari, per l’espectacle… Amb pocs diners, menys recursos, i un allau d’imaginació, revoluciona el món de la moda de meitats dels setanta i principis dels vuitanta.
Fashion Freak Show mostra molt bé les influències amb números que evoquen records (l’osset Nana), peces icòniques (el corsé o els sostenidors cònics) o el món de la revista francesa. A la primera part ja apareix el mític estil mariner, la famosa sessió de fotos que li fan Pierre & Gilles o el viatge a Londres que tantes influències tindrà pel seu treball posterior, per continuar després amb Madonna, el cinema, la transformació de la moda masculina i tantes altres coses… Tot es mostra amb coreografies que són quasi passis de models, i desfilades coreografiades que acaben sent petits ballets. Tot puntejat amb un treball videogràfic de primera, alguns petits monòlegs (en anglès, això sí) que ajuden als canvis de vestuari, cançons interpretades en directe per Aliashka, i aparicions estel·lars en pantalla com la de Rossy de Palma, Catherine Deneuve o Micheline Presle (la protagonista de Falbalas) que aquí interpreta a la seva àvia.
El ritme de l’espectacle és frenètic, ben calibrat (cada part no dura més de 45 o 50 minuts) i millor executat. Els ballarins i models –de talles i cossos diversos- mostren l’entusiasme que l’espectacle necessita, i a ritme de la música ballable dels vuitanta i noranta ens transporten a un món de fantasia únic i irrepetible. El vestuari dissenyat pel propi Gaultier acaba fent, com no podia ser d’altra manera, que la màgia s’imposi a l’escenari del Coliseum.