Un èxit que ve de lluny

La Calòrica l’ha tornat a encertar. Després del parèntesi d’El profeta, un drama ambiciós i molt ben construït, el grup torna a la comèdia… encara que sigui amb regust amarg i un missatge poc encoratjador. Tot i no haver vist tots els seus muntatges, crec que amb aquesta peça s’ha aconseguit l’excel·lència i s’han condensat totes les virtuts del grup, i sobretot dels seus dos principals artífexs, en Joan Yago i l’Israel Solà. Per començar, aplaudeixo l’acotació de l’espai -aquí reduït a un petit escenari on hi caben una taula i quatre cadires-, la precisió dels diàlegs i la direcció àgil i vertiginosa. És cert que a vegades el ritme atropella fins i tot als actors, provocant entrebancades o petits desajustos. Però precisament els actors són l’altre gran baluard de l’espectacle. La professionalitat i la comicitat d’Aitor Galisteo-Rocher, Xavi Francés, Queralt Casasayas i Vanessa Segura ens brinden un quartet irrepetible, on cadascun d’ells ens mostra una faceta d’aquest entranyable grup d’emprenedors: l’entusiasta, el creatiu, la idealista i la pragmàtica. Tots ells s’embranquen en una aventura impossible que es redueix a la brillant i hilarant idea de… Bé, millor em callo, i millor que no us expliquin gran cosa. La sorpresa també forma part de l’espectacle i el moment en que s’explica la citada idea empresarial és dels més divertits que recordo en un teatre, des de fa anys.