Eva Yerbabuena no ha estat mai a l’avantguarda del ball flamenc, en la que sí estarien Israel Galván o Rocío Molina, però la seva trajectòria tampoc ha estat convencional. Va començar treballant com a ballarina amb Javier Latorre, Merche Esmeralda i Joaquín Cortés, però a finals dels noranta crea la seva pròpia companyia, inicia una carrera internacional i arriba a compartir cartell amb Mijail Baryshnikov o a ser dirigida per un dels membres de La Fura dels Baus. Tot aquest bagatge l’ha fet estar sempre a un pas més enllà de la tradició, però és potser en aquest espectacle en el que arrisca una mica una més.
L’espectacle comença amb tocs de contemporani, una música a base de percussió i un interessant joc de màscares. Alguns dels elements es conserven o apareixen de tant en tant per donar una continuïtat al conjunt, tot i que les aparicions d’Eva Yerbabuena ens retornen a la tradició. En aquest sentit, el solo final -espectacular en execució i en dificultat- sembla venir d’un altre muntatge. Crec que a Apariencias conviuen, de forma massa contrastada, dos mirades sobre el flamenc i sobre el ball en general. Són dos espectacles en un, i això li fa perdre innovació… tot i que el nivell és tan alt que acaba compensant. Menció a part per a tots els ballarins que l’acompanyen, pels dos cantaores i pel treball esplèndid d’il·luminació de Fernando Martín.