La normalitat no és notícia. Quina llàstima! És la conclusió de l’obra de teatre “Entrevistes breus amb dones excepcionals”, en què una periodista de televisió, amb un plató impecable, modern, i amb instruments musicals preparats per amenitzar una entrevista amb l’altra, interroga dones per un fet personal o professional.
Pel títol de l’obra, sense saber-ne investigat res més, pensava que anava a veure de veritat històries de dones excepcionals, dones nostres, quotidianes, de la nostra realitat més propera. No és així. Les dones viuen totes a Estats Units d’Amèrica, i la realitat que viuen pot fer-nos pensar en la nostra però no és així perquè, en un dels casos, la política defensa l’ús de les armes.
Malgrat això, la periodista fa tan bé la seva feina, que l’excepcionalitat del títol de l’obra l’entendrem amb rapidesa com una ironia clara, potser fins i tot com un sarcasme. A més, no oblidem que som en un plató de televisió, per tant es busca l’espectacle. I n’hi haurà: fins i tot alguns personatges entrevistats s’acabaran barallant entre ells en alguns casos (el cas de la dona blava). I justament aquest és el gran encert de l’obra de teatre: el límit del que és normal i excepcional, tensionat per la indagació periodística que busca l’espectacle.
El millor de tot plegat és el contrapunt a les entrevistes escenificat en el “banc de si no fos”, on s’asseuen tres personatges que comenten que la normalitat mai no és font d’interès. És més, on és el límit de la normalitat i el que no? Tots podríem fer espectacle de la nostra intimitat si posem el focus d’atenció en algun aspecte nostre. De fet, les xarxes socials ja fan aquesta tasca diàriament, oi?
Per acabar, només em falta subratllar la gran tasca de les actrius. Les esmento totes: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. I la direcció i autoria: Joan Yago.