En Transit: Realitat incòmoda

En Transit
20/07/2022

“Si ets un refugiat estàs mort, encara que sobrevisquis”. Aquesta és una de les frases d’aquesta obra i és una de les tantes que se’t queden gravades a foc al cap mentre vas veient tot el muntatge i que vas pensant i reflexionant quan ja ets fora del teatre. I no t’ho pots treure del cap. Et distreus, marxa, però hi torna.

Així no comença aquesta producció, seria massa senzill posar davant del públic una veritat tan real que molts podrien rebutjar i apartar-la ràpid. Aquestes paraules arriben quan s’ha creat un context amb el text i el muntatge sobre l’escenari que prepara a l’espectadora per entendre, més bé que mai, el pes que tenen aquestes paraules. I aquest és un dels grans encerts d’aquesta peça: contextualitza el tema perquè no ens quedi llunyà ni forà.

Basada en certs aspectes en la novel·la Trànsit d’Anna Seghers, Amir Reza Koohestani i Keyvan Sarresteh, les autores d’aquest text, combinen alguns dels fets que explica Seghers amb els viscuts per Koohestani l’any 2018, quan les autoritats alemanyes de l’aeroport per on transitava de camí a Santiago de Xile van detectar que havia excedit en cinc dies el temps permès pel visat que tenia. Aquest fet es va produir perquè li havien expedit dos visats diferents. Tot i això, la van enviar de tornada al seu país, l’Iran. Durant tot aquest procés, li van treure el passaport i la van deixar en una sala d’espera. Es va trobar en una situació transitòria que avançava lenta com tots els processos burocràtics. Aquest fet li va semblar un paral·lelisme amb la novel·la que estava llegint de Seghers, on va escriure sobre les persones exiliades, perseguides i desertores que es quedaven atrapades a Marsella durant l’ocupació nazi.

Es tracta d’un treball molt laboriós que combina la història de Koohestani amb algunes de les situacions descrites per Seghers. Una orfebreria molt difícil que aconsegueix que la narració vagi filant-se a poc a poc sense que quedi res ficat amb calçador. Això sí, el text és multilingüe i, això, vol dir que conviuen llengües tant diferents com el francès, l’anglès, el persa o, fins i tot, el portuguès. Espectacle subtitulat en català. Es segueix bé, però sí que dificulta mantenir l’atenció a l’escenari i dona la sensació que l’espectadora s’està perdent alguns moments visuals i de posada en escena importants per seguir la història.

El muntatge és senzill i directe, s’ajuda d’elements audiovisuals i de primers plans de les actrius en una pantalla gegant al fons de l’escenari mitjançant unes càmeres mòbils amb ubicacions concretes i molt pensades en cada moment. Quan algun dels personatges té un protagonisme especial pel pes de la seva situació o les seves paraules, les càmeres s’apropen i ens deixen veure el ritus de la intèrpret. Ens deixen sentir el que ella sent.

L’escenografia està composta per unes estructures metàl·liques que recorden molt clarament a les sales d’un aeroport i es van movent i traslladant segons demanda el text, creant l’espai més adequat en cada escena.

Danae Dario, Agathe Lecomte, Khazar Masoumi i Mahin Sadri són les quatre actrius que donen vida als diferents personatges que surten a escena. Canvien de rol i de posició segons la circumstàncies, són refugiades, deportades, agent aeroportuària, advocada d’ofici… i en cadascun d’aquests papers es transformen. A vegades massa contundents pel públic, però reals.

És una producció intensa, incòmoda i honesta.  Directa i necessària.

← Tornar a En Transit