No hi ha dubte que quan es crea un mite o una llegenda, o a base d’anar repetint una història, aquesta va agafant una forma concreta que no es modifica, com a molt es manega perquè segueixi tenint una essència concreta, aquella que és permesa pels poderosos, pels guàrdies de la suposada moral.
A partir de la Ilíada d’Homer i altres textos i poemes, Alberto Conejero construeix aquest poema escènic en què Pàtrocle comparteix amb el públic la passió i l’amor compartit amb el seu company d’armes Aquiles abans i durant la guerra de Troia. El dramaturg estructura en aquest monòleg un relat ple d’emoció que a través de la mirada de Rubén de Eguía consumeix a l’espectadora.
“Poner eternidad en lo efímero” diu Pàtrocle i la passió i entrega que de Eguía mostra durant tot el monòleg és aquesta voluntat. És ell qui enganxa i mira als ulls al públic, qui desprèn amor en cada paraula. Qui transpira cada emoció que la seva boca va transmeten també en mots. El text és potent i viatja entre la història i la mitologia grega, tot i que a l’inici costa una mica introduir-se en allò que s’està explicant, un cop l’espectadora connecta amb els ulls de Eguía i la seva narració ja no hi ha marxa enrere.
Posada en escena senzilla, Pàtrocle al davant i centre de l’escenari amb un joc de llums que ajuda a la narració amb efectes dramàtics i posicionals. No hi ha més a escena, ni tampoc cal més per a aquest relat d’amor amagat.
Aquesta mirada des d’un punt de vista distint a l’epicitat de la batalla que sempre s’ha narrat al voltant de la guerra de Troia i d’Aquiles, relat que posa en valor l’honor i el llegat etern per sobre de les persones i les seves conseqüències, es modifica posant el focus en la vessant personal i emocional i atrau d’aquesta manera a un públic més interessant en la humanitat que en la barbàrie.