El teatre sagrat

En la solitud dels camps de cotó

En la solitud dels camps de cotó
29/01/2017

Els primers versos de Koltès ressonen a les fosques a la Sala Petita del TNC, i reverberen com si haguessin estat pronunciats fa molt de temps i els hagués proferit algú que ens ha precedit en gairebé tot, quelcom primigeni. El cant monòton d’Andreu Benito, tan d’ell i de ningú més, enfasitza la condició mítica de les primeres paraules d’un clàssic modern que ens interpel·la sense embuts des del primer segon.

Sebastià Brosa s’inventa una plataforma que figura de manera eficaç un carreró d’una perifèria (un no-lloc) on dos homes que esdevindran comerciant (Andreu Benito) i client (Ivan Benet) creuen una mirada en l’entrellum. Aquest instant haurà de justificar la necessitat d’esbrinar les possibilitats que hi ha d’establir una negociació durant la qual mai s’esmentarà què ven l’un ni què desitja l’altre.

El text de Bernard-Marie Koltès és enigmàtic i suggerent, complex i ple d’ecos de més enllà de la monotonia quotidiana. Ollé ha entès “La solitud…” com un rite, una mena de cerimonial que potser fa referència a un acte fundacional que es repeteix un cop i un altre. Per a tal cosa ha posat tot l’esforç a trobar el ritme adequat per als monòlegs dialogats koltesians i a posar en evidència que “La solitud…” també és teatre de l’escolta, de personatges que escolten i que són condicionats per allò que escolten.

Benito i Benet duen a terme una lliçó magistral sobre què ha de fer un actor quan només ha d’escoltar a l’escenari. Tots dos encerten el to, agressiu el del punki, i de resignació el del “dealer”. Tots dos ens fan viure una experiència que té a veure amb alguna cosa misteriosa i propera que no sabem què és. La riquesa de les interpretacions aconsegueixen fer visible l’invisible, que és tot allò a què ha d’aspirar algú que fa teatre.

La posada en escena, per tant, encerta quan posa l’èmfasi als intents desesperats de dos homes per intentar arribar a un acord i evitar l’enfrontament. L’últim vers és llençat als confins de la història, al passat i al futur, i els espectadors l’entomem amb la pell de gallina. Teatre de la inquietud, teatre de l’angoixa, teatre sagrat al TNC.

← Tornar a En la solitud dels camps de cotó

Enllaç copiat!