L’impossible és com el No-res de La Història interminable de Michael Ende, un lloc que podria ser qualsevol, un lloc sense fantasia ni il·lusió, d’horror i destrucció. Un pocs, els treballadors d’Organitzacions Internacionals intenten amb petits gestos conservar el poc que queda d’humanitat.
Tiago Rodrigues ha escrit un text actual i etern, real o ficcionat tant se val, cruel sense pietat, crític sense concessions, un text que esgarrifa per la tranquil·litat amb què està descrit, pel contrast entre l’impossible i el possible, la proximitat i la llunyania, l’acceptació de la situació i el rebuig, un text ple de contrastos i matisos. El No-res se’ns acosta i busquem desesperadament un Fújur que se’ns emporti lluny de l’horror.
Cristina Genebat ha tingut el gran encert d’agafar aquesta meravella de text, traduir-lo i portar-lo a la Perla 29. La seva direcció li ha donat un aire internacional sense cap localització concreta. Per això ha triat dos actors i dues actrius que parlen català, francès, anglès o portuguès indistintament i amb fluïdesa i això els situa a qualsevol lloc amb destrucció provocada, amb gran patiments i dolors insuportables. Això ho expressen meravellosament bé Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats, dels quals la direcció en sap treure profit de les seves millor qualitats interpretatives de manera que un d’ells (Andrew Tarbet) pot fer una reflexió apassionada en anglès per evitar a un altre la culpa d’haver comès un error en un lloc on no es pot aspirar a la perfecció o bé cantar una cançó infantil en portuguès mentre acompanya a un grup de dones sota les bombes (Elena Tarrats), travessar en mig d’un silenci eixordador dues parts en conflicte i desitjar que aquell silenci duri per sempre (Joan Amargós) o intentar frenar un caos a cop de bastons en una recollida de material humanitari (Màrcia Cisteró).
Totes les històries que descriuen estan en moviment constant, no són lineals ni estancades ni fixes sinó que cauen com una pedregada colpejant consciències. I ho fan d’una manera àgil utilitzant vídeos en directe i la música adequada a cada escena. Com a segell de La Perla 29, Mar Orfila hi posa la música amb guitarra i la seva veu commovedora.
Text, direcció, intèrprets i música han construït un conjunt absolutament integrat en una obra impecable i imprescindible.