Els estranys camins de la fe

Amb aquesta obra Llàtzer Garcia tanca la trilogia sobre la família, però jo diria que obre un nou camí dins de la seva ja important trajectòria com a autor i director. Ho vam començar a notar a Sota la ciutat, però crec que aquí ja queda clar que els temes agafen més volada i els personatges es sobredimensionen. Només cal veure aquesta Mare que interpreta de forma magistral la gran Teresa Vallicrosa. El seu personatge, una fascinant barreja de tendresa i terror, requeriria fins i tot més minuts a escena, ja que quan no hi és es perd una mica l’interès per la història i per la resta de personatges, que malgrat tot tenen un rerefons complex i molt interessant.

Els nens desagraïts és el retrat d’una secta suposadament real, però és sobretot un tractat sobre els estranys camins de la fe, sobre la desesperada necessitat de creure i sobretot sobre la manipulació i l’autoritarisme, així com totes les seqüeles que això pot arribar a portar. Una de les premisses de l’obra és mostrar-nos les víctimes de diferents generacions d’aquesta secta, i encara que ho fa amb una brillant el·lipsis i la utilització dels mateixos actors, crec que dramatúrgicament és la decisió més delicada de totes. Una decisió que es salva amb un altre final per recordar, a l’igual que ja passava amb Sota la ciutat. Sense cap mena de dubte, una obra madura i complexa d’un autor que ha trobat definitivament la seva veu i que a cada estrena l’explora amb més generositat.