Amb aquesta obra Llàtzer Garcia tanca la trilogia sobre la família, però jo diria que obre un nou camí dins de la seva ja important trajectòria com a autor i director. Ho vam començar a notar a Sota la ciutat, però crec que aquí ja queda clar que els temes agafen més volada i els personatges es sobredimensionen. Només cal veure aquesta Mare que interpreta de forma magistral la gran Teresa Vallicrosa. El seu personatge, una fascinant barreja de tendresa i terror, requeriria fins i tot més minuts a escena, ja que quan no hi és es perd una mica l’interès per la història i per la resta de personatges, que malgrat tot tenen un rerefons complex i molt interessant.
Els nens desagraïts és el retrat d’una secta suposadament real, però és sobretot un tractat sobre els estranys camins de la fe, sobre la desesperada necessitat de creure i sobretot sobre la manipulació i l’autoritarisme, així com totes les seqüeles que això pot arribar a portar. Una de les premisses de l’obra és mostrar-nos les víctimes de diferents generacions d’aquesta secta, i encara que ho fa amb una brillant el·lipsis i la utilització dels mateixos actors, crec que dramatúrgicament és la decisió més delicada de totes. Una decisió que es salva amb un altre final per recordar, a l’igual que ja passava amb Sota la ciutat. Sense cap mena de dubte, una obra madura i complexa d’un autor que ha trobat definitivament la seva veu i que a cada estrena l’explora amb més generositat.