Tot el que necessites per anar al teatre

Els gossos: Celebrem Arànega!

A partir de 15,00€
Comprar Entrades
Els gossos → Teatre Principal Terrassa (CAET)
9/10/2020

Tal i com ja passava a El loco y la camisa, els eixos temàtics en què posa el focus Nelson Valente són la família i la revelació d’una veritat latent fins aleshores. Les “famílies de Valente” són el lloc perfecte on soterrar els sentiments més profunds, on encaixonar tot allò que no es diu, de vegades per no fer mal, però sempre per a no trastocar una realitat donada, les convencions. Aquí és on rau la força dramàtica dels textos de Valente, en la tensió entre la necessitat de prendre les regnes de la pròpia existència i la por de desafiar l’allò establert que gaudeix de la protecció d’un sistema ferri.

La Laura (Sandra Monclús) és, aquest cop, qui experimenta la revelació i el conseqüent trasbals. Podria haver-ho deixat passar, però no ho fa, i aquesta decisió destapa la caixa de Pandora particular d’aquesta família i, possiblement, la d’una societat adotzenada i refractària als canvis que puguin posar en perill els seus privilegis. És estranyament inquietant la primera mitja hora de representació. La Laura roman asseguda al sofà escoltant una conversa anodina dels seus sogres amb el seu marit. Més tard sabrem que mentre assenteix amb somriure impostat, està pensant si abordar o no un tema que esdevindrà un terrabastall per a la vida còmoda de què gaudeixen. Sandra Monclús és capaç, sense obrir la boca, d’atraure l’atenció dels espectadors, que intueixen que és en aquest personatge on el conflicte prendrà forma.

El text de Valente construeix tot el plantejament de la història a partir d’un sentit de l’humor que exerceix la funció de distanciament respecte dels personatges i que, al final, haurà estat una manera de suportar la calma d’abans de la tempesta. Valente encerta amb el to i la dilatació de les escenes que enuncien que alguna de grossa està a punt de passar. D’altra banda, la ingenuïtat amb què els personatges joves entomen l’embat del destí anuncia de manera massa evident el desenllaç. L’Emilio (Albert Pérez) és el representant del sistema a la família i l’encarregat de sufocar la rebel·lió a partir d’una gran interpretació que sap amagar en la subtilitat dels seus actes i de les seves paraules la perversió del missatge neoliberal que inhibeix qualsevol intent de dissidència. Mercè Arànega, potser en el seu últim paper, se celebra a sí mateixa amb un desplegament de talent gens comú, un ritme precís en el dir i un magnetisme a prova de bomba.

Celebrem Mercè Arànega i celebrem Els gossos!

← Tornar a Els gossos