Lluitar per sobreposar-se a les dificultats i tenir el coratge de fer-ho, tot i els obstacles que es presenten dia rere dia, forma part de la valentia de cada persona. En ocasions el més fàcil seria deixar-se emportar per allò que requereixi menys esforç, però la vida no hauria de ser així.
Elling i Kjell es coneixen quan comparteixen habitació en un centre psiquiàtric. Sembla que no congenien i que no poden ser més diferents d’un de l’altre. Passa un temps i l’estat els hi dona l’oportunitat de compartir un pis tutelat a la ciutat d’Oslo. Comença allà la seva integració en la societat, amb alts i baixos, però sempre amb voluntat d’aconseguir-ho.
El text d’Ingvar AmbjØrnsen és una delícia, meticulós amb un ritme natural sense córrer massa i aposentant cada pas que donen els seus personatges. Elaborant un context sòlid i interessant, que va creixent a poc a poc eixamplant el somriure del públic mentre el convida a formar part de la família que s’està creant a l’escenari i que desprèn una estimació infinita.
La intel·ligència de la narració resideix en el fet de presentar situacions absolutament reals, que l’espectadora podria pensar que sortiran malament i que la fa patir, per després donar-li la volta i presentar una resposta diferent a l’esperada. Cada personatge troba el seu lloc i es fa imprescindible per a la trama, encara que sigui per uns moments escassos.
Albert Prat i David Verdaguer, Kjell i Elling, tenen una connexió molt especial a l’escenari. Dos incompresos que troben en l’altre aquella persona que estarà allà a cada pas del desafiament. És aquesta interacció entre Prat i Verdaguer la que hipnotitza i deixa amb una sensació reconfortant a l’espectadora. La valentia és desfer-se de qualsevol tret personal per deixar-se emportar per allò que necessiten els seus personatges.
L’escenografia modelable és una meravella. Permet una funcionalitat i un marc perfecte per al desenvolupament de la trama que s’ajuda també en el canvi d’escenari amb els números musicals. La banda sonora triada per a cada salt de segment remou al públic a les butaques que, intentant que no es noti, ballen i canten (sobretot en el moment karaoke).
Ara que està de moda parlar d’allò que per a cadascú és el seu safe place, sens dubte aquesta producció serà el lloc segur i estimat de més d’una espectadora.