Ingvar Ambjørnsen és un autor noruec que va escriure Elling al 1966, una sèrie de quatre llibres per joves. Aquesta és l’obra més coneguda tant a Noruega com a fora del país. La novel·la Brødre i blodet (Germans de sang) està inclosa dintre del grup Elling. Posteriorment va ser portada al cinema, amb guió d’ Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naess estrenada al 2001. L’adaptació teatral de la novel·la la devem a Simon Bent. L’adaptació teatral recull el títol de la sèrie de relats.
És una comèdia profunda en clau d’humor d’una parella de nois (David Verdaguer i Albert Prat) amb problemes psíquics, ingressats en un centre psiquiàtric i que surten a un pis tutelat de l’Ajuntament d’Oslo perquè es reintegrin a la societat supervisats d’a prop per un educador social, Òscar Muñoz. En el procés de normalització de la seva vida van apareixent personatges, Albert Ribalta, un poeta famós retirat, elegant i refinat o Queralt Casassayas que fa diversos papers amb la facilitat que la caracteritza.
Pau Carrió dirigeix amb molt d’encert a tots ells donant a l’obra l’agilitat precisa perquè els dos actors principals David Verdaguer i Albert Prat puguin expressar les seves diferències, les seves dificultats personals, la seva fràgil però intensa relació, l’humor just perquè la ironia no ridiculitzi la situació. Ells dos fan un treball d’interpretació magnífic per les dificultats que suposen els seus problemes, inseguretats, pors i desconeixement del medi i d’ells mateixos. Es va teixint poc a poc una necessitat de ser cada un ells mateixos sense separar-se de l’altre.
Elling és un cant a l’amistat que pot sorgir en qualsevol moment i en les més estranyes circumstàncies. Institucions com les hospitalàries, psiquiàtriques o penitenciàries són el bressol de grans i perdurables amistats ja que les situacions difícils creen lligams insospitats en altres moments. I és això el que els passa als dos companys d’Elling.
L’escenografia de Sebastià Brosa és una meravella, elegant, sòbria, eficaç per la seva gran versatilitat i que va canviant fàcilment d’espais amb pocs elements que encaixen d’una manera exacta.
L’obra és una lliçó, un aprenentatge per a l’acceptació de la diversitat funcional i concretament la discapacitat psíquica amb els seus problemes per a l’adaptació. La diversitat és el que ens uneix i en aquesta obra els acosta una mica més a la societat a la que també pertanyen.