A partir de la novel·la Nit de reis: diari d’una infermera de 14 anys de Ramona Via (1922-1992), Arnau Puig en fa una adaptació al teatre amb una narrativa senzilla, sense diàlegs, carregada d’innocència i amb una mirada objectiva que augmenta el dramatisme d’aquell 1938, les darreres lleves, la del biberó i els primers mesos de la dictadura.
Arnau Puig condueix l’espectacle amb mestratge. Amb canvis d’escena ràpids i de manera molt fluida, l’obra camina sense presses i cada escena s’entrellaça molt bé amb la següent. L’engranatge és perfecte, no hi ha escletxes. Tot està al seu lloc, el to, l’escenografia, les actrius. Elles són Cinta Moreno i Laura Roig que actuen amb naturalitat, es fan escoltar de manera suau i ens porten a aquest món íntim, quotidià d’un poble en plena guerra en el que la duresa dels fets històrics van afectant mica a mica aquest món seu tant petit. Elles dues ho són tot, van narrant, interpretant diferents personatges sense que et confonguin, sense veure-les a elles sinó a la situació d’un poble petit al que arriben els ressons de les bombes llunyanes entre mig de les quals hi ha moments de festa i espectacles. Així és la guerra.
El camí que segueixen els personatges representats per les dues actrius no és gens costerut i circula fàcilment gràcies a l’escenografia de Paula Font que mostra inicialment una casa lluminosa d’una família la vida de la qual transcorre tranquil·lament, passant després per uns espais que de mica a mica van fent olor de por, de tristesa, de patiment.
Tant la narració de Ramona Via, com l’adaptació i direcció d’Arnau Puig i com la magnífica actuació de les dues actrius, ens mostren tota la crueltat de la guerra amb la mirada distant de la ingenuïtat i la sinceritat de la joventut sense dramatismes ni estridències.