Anna Agulló Prieto és la dramaturga, la directora i l’única intèrpret d’aquesta obra autobiogràfica, valenta i generosa en la que es despulla mostrant les llums i ombres del deliri, d’aquest procés que ella anomena viatge. També descriu la part més fosca, profunda i dolorosa de la seva malaltia i a la vegada ens mostra tota la part positiva, la importància del suport familiar i l’amor que l’envolta. Tot el text ens atrapa, ens manté alerta, ens dona un cop de puny a la cara, ens porta a un món on hi podríem anar totes, ens avisa i ens commou.
Ja havíem vist aquest valor en “Suite TOC nº 6” de “Les Impuxibles” en la que la Clara Peya ens va sorprendre amb el reconeixement en públic del seu trastorn. Vam veure llàgrimes entre la gent del públic. Hi ha altres obres en aquest moment en cartell sobre salut mental “Boja” “Retrat (s)” “Clarissa” o sobre benestar emocional com “Dopaland”, “La segona millor”, o “Teràpia integral”.
La normalització de les malalties mentals és una obligació del teatre com ho és la crítica social de les injustícies o la visibilizació de situacions que fins al moment han estat amagades. Totes elles donen veu a persones que habitualment no n’han tingut, per ser considerades diferents, boges o inadaptades.
Mireia Trias fa un treball escenogràfic molt fi i elegant. Utilitza elements senzills però molt útils per entendre cada pas, cada moment i cada canvi situacional. La música de la Clara Peya acompanya respectuosament els monòlegs més íntims. La proposta d’il·luminació de Belén Fernández Rodríguez va seguint a la intèrpret en les diferents parts del monòleg.
És una lliçó de psiquiatria en estat pur que haurien de conèixer els estudiosos. Tanmateix, l’impacte sobre l’espectador hauria pogut ser més gran prescindint d’alguns paràgrafs que allarguen innecessàriament l’obra.
La malaltia mental forma part de la nostra societat i l’hem d’abraçar, conèixer, tractar i ajudar. Gràcies Anna per fer-ho possible.