Tots coincidim a l’hora de dir que fer comèdia és molt difícil, però com és que segueixo escollint abans muntatges que prometen “dramatisme intens” creient que seran “propostes més elaborades” en lloc d’una comèdia?
Aquesta reflexió vaig fer a l’hora de sortir de veure El pare de la núvia. Vaig ser conscient de com els prejudicis ens guien tant a la nostra vida.
Aquesta comèdia esbojarrada i divertida explica una història que es va embolicant al llarg de les dues hores i poc que dura l’espectacle, hores que, encara que sembli una causa per fer-se enrere, passen fluides, ja que l’obra té un ritme força dinàmic gràcies al factor sorpresa continu que plantegen Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors d’aquest text.
Tot i això, crec que l’argument s’hagués aguantat igualment sense tant d’embolic, ja que la premissa principal és força potent i està ben plantejada des de l’inici.
Joan Pera està en el seu registre més còmode i es nota que gaudeix d’estar dalt de l’escenari, ja que porta pràcticament ell tot sol el fil de l’espectacle.
És una comèdia per riure i passar una bona estona, sense moralismes ni històries internes que hagis de descobrir, simplement volen que riguis, i ho aconsegueixen.