Sembla feta a mida per Hector Alterio

El padre és una història que angoixa perquè la podem protagonitzar qualsevol de nosaltres o persones del nostre entorn. Ens parla de la pèrdua de la memòria, de la pèrdua de la realitat, de la confusió d’una ment envellida pels anys i de com el seu entorn ho viu. Sense anomenar-la en cap moment ens parla de la malaltia d’Alzheimer.

Des de la nostra butaca assistim angoixats a aquestes pèrdues de memòria o d’identitat encara que hi ha moments que, com el pare, dubtem que no siguin la filla i el gendre qui estan fent confondre la ment del pare amb intencions amagades.

Hector Alterio ens sedueix i ens fa somriure malgrat la tragèdia que ens està mostrant, un paper que sembla fet a la seva mida i que ens ha arribat malgrat els problemes d’audició que ens han fet patir en algun moment (estàvem a la fila 8), ja que no ens acabava d’arribar el que deia. És un actor de cap a peus que ahir va fer 87 anys i en finalitzar la funció ens va dedicar unes emocionades paraules quan li van treure un pastís a l’escenari i el teatre en peu li vam cantar el “cumpleaños feliz”.

Les situacions es van succeint i a mesura que avança la pèrdua de memòria del protagonista, l’escenografia de Francisco Leal es va també despullant i perdent el color i els matisos que li donaven vida. És sens dubte un gran encert d’aquesta proposta.

Una obra que a nosaltres ens ha agradat força i que sens dubte ens fa neguitejar.

Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ