Florian Zeller és un jove dramaturg i novel·lista francès que fa anys que gaudeix d’un notable prestigi al seu país… i també fora d’ell. No cal oblidar que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i que a casa nostra arribarà aviat l’estrena d’un altre dels seus gran èxits, La mare, amb Emma Vilarasau. Pel que fa al text que ara ens ocupa, haig de reconèixer que no em va sorprendre ni meravellar. Juga amb la repetició d’escenes, els punts de vista i la confusió, per acabar tractant el tema de l’Alzheimer -un tema molt recorrent els darrers anys- com si es tractés d’un thriller. Sigui com sigui, tot plegat no porta a cap lloc concret ni dóna cap resolució als conflictes, només els apunta. Això sí, tot plegat es presenta amb diàlegs contundents, frases que semblen sentències i una opulència formal, molt a l’estil de la pièce bien faite que tant agrada al públic francès.
El muntatge de José Carlos Plaza peca, a més, d’un ritme que alenteix la peça i la llastra quasi des del principi. Les actuacions també es veuen afectades en general per una certa desídia, amb l’excepció del gran Héctor Alterio. La funció sembla feta, tal com hem vist en altres ocasions, al voltant de la seva figura. De fet, si hem de jutjar per la reacció que va tenir el públic la nit de l’estrena sembla que estiguem davant d’un homenatge, més que d’una representació qualsevol. No cal oblidar que Alterio té 87 anys i que representar cada nit aquest paper suposa un desgast considerable que mereix tots els respectes…