La revisió històrica de les creences és complicada. Determinar què és real i científicament provat acaba xocant amb la voluntat de pensar que hi ha misteri, i que als fets provats se’ls hi pot sumar un afegit literari que ajudi a alimentar aquestes creences. A vegades, però, partir d’aquestes històries mundialment conegudes ajuda a crear un marc on explorar la debilitat de l’ésser humà.
Àlex Rigola s’aventura adaptant la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov, un text gens fàcil de portar a l’escenari. Ubicada als anys 30 del segle XX, la trama es troba a Moscou on el dimoni i el seu seguici es presenten a la ciutat per temptar a persones amb moral una mica esbiaixada. Al mateix temps, un autor literari rebutjat i marcat pel règim del país es troba en un psiquiàtric mentre la seva estimada intenta salvar-lo i posar en valor la seva feina. I amb tot aquest enrenou, encara hi ha temps per traslladar-se a l’època de l’apòstol Mateu, Ponç Pilat i Caifàs per discutir sobre l’existència i mort de Jesucrist. Al mateix temps, el relat serveix per posar sobre la taula la corrupció, en la vida i les arts escèniques. Déu ni do.
A priori la trama sembla densa i complicada d’abordar a l’escenari, però aquí Rigola torna als muntatges d’anys enrere (com per exemple Ivànov) on l’explosió dels sentits, la llums, els colors i la música es barregen amb una potència interpretativa increïble.
Una escenografia amb pocs elements constitueix una manera efectiva d’ubicar els personatges en un espai adequat i molt expressiu. Una zona amb moviment circular es converteix en un element narratiu més que dona embranzida amb un relat passional i molt atractiu.
El repartiment és una brutalitat. Cada intèrpret s’esvaeix rere el seu personatge i deixa tota la seva força i entrega en cada escena. És un treball coral que aconsegueix formar un tot que funciona a la perfecció com un engranatge perfecte. Francesc Garrido actua com a Woland, el dimoni, que exerceix de mestre de cerimònies i fil conductor del relat en els diferents moments temporals. La seva mal·leabilitat durant tota l’obra és hipnotitzant, es va adaptant a les necessitats del seu personatge sense por a explorar els extrems i donant la millor versió al públic.
Una obra que té en la seva primera part la seva força, disminuint una mica la intensitat i l’interès en la segona part, però que en el seu conjunt atrapa a l’espectadora i l’ha deixa bocabadada en molts moments. És la producció perfecte per a aquell públic que li agrada la sorpresa i la diferència a dalt l’escenari.