El director Àlex Rigola assumeix el gran repte d’adaptar i portar a escena una de les millors novel·les russes del segle passat. És un desafiament per la complexitat de l’obra, la quantitat de personatges, els salts en el temps, la màgia, el simbolisme i la barreja entre realitat i ficció.
Escrita per Mikhail Bulgàkov als anys 40, es va publicar pòstumament a l’any 1966-67 en una revista russa (Mockba) per fascicles i també censurada fins que va ser publicada a Paris al 1973. Bulgàkov no era un contrarevolucionari però va estar sempre vigilat pel règim per la defensa de la llibertat artística i religiosa.
Les tres trames de l’obra es van intercalant creant al començament certa confusió. El diable (Francesc Garrido, que fa també de fil d’unió a tota l’obra) i els seus acòlits visiten Moscou i provoquen situacions absurdes. Amb els seus poders, el diable desemmascara la corrupció, la falsedat i la hipocresia de la societat soviètica. La segona trama és l’amor pur del Mestre (Nao Albet) i Margarita (Laia Manzanares), ambdós fidels al paper de la innocència. Com al Faust de Goethe i a moltes altres obres de la literatura universal, el simbolisme del pacte amb el diable hi és present. Margarita li demana al diable que l’ajudi a buscar el Mestre que ha estat tancat en un manicomi per la seva novel·la sobre Ponç Pilat i la tercera trama és la pròpia història de Ponç Pilat i la crucifixió de Crist que s’introdueix al text en forma de “la novel·la dins de la novel·la”. Rigola va teixint les tres trames i van adquirint poc a poc un sentit.
No és estrany que els The Rolling Stones s’inspiressin en aquesta obra per escriure i composar la cançó Sympathy for the Devil en la que Mick Jagger interpreta un personatge sense nom que s’atribueix tots els actes més cruels i malvats de la història.
El pati de butaques està col·locat a banda i banda de l’escenari de manera que el públic està molt a prop tant dels actors com de la història i a la vegada, permet un moviment escènic impressionant. La magnífica interpretació de tot l’elenc i la utilització de recursos tècnics, visuals i sonors molt vistosos fa que l’obra hagi deixat al públic sense alè, clavat a la butaca.